Acaba d’haver-hi els primers incendis forestals, i retornen les imatges de sempre: urbanitzacions que han de ser desallotjades perquè el foc arriba a les cases, posant en perill béns i persones. Una situació que es podria evitar en bona part si ciutadans i autoritats complissin la legislació vigent.

D’aquí poc celebrarem els vint anys de la llei 5/2003, de 22 d’abril, de mesures de prevenció dels incendis forestals en les urbanitzacions, els nuclis de població, les edificacions i les instal·lacions situats en terrenys forestals, que junt al decret 64/1995, de 7 de març, pel qual s’estableixen mesures de prevenció d’incendis forestals i el decret 123/2005, de 14 de juny, de mesures de prevenció dels incendis forestals en les urbanitzacions sense continuïtat immediata amb la trama urbana constitueixen el marc legal que regula els drets i obligacions de les administracions i dels propietaris de les urbanitzacions i habitatges rodejats de masses forestals. Vint anys que lamentablement, no han servit ni per conscienciar dels problemes dels que avisa la llei, ni per aplicar les solucions que hi són previstes.

D’acord a aquestes normes, els propietaris de les urbanitzacions, els nuclis de població, les edificacions i les instal·lacions que estan situades en terrenys forestals o en la franja de cinc-cents metres que els envolta, han de complir determinades mesures de prevenció, entre d’altres, assegurar l’existència d’una franja exterior de protecció de com a mínim vint-i-cinc metres d’amplada al voltant, “… lliure de vegetació seca i amb la massa arbòria aclarida, que compleixi les característiques que s’estableixin per reglament”.

Cal posar de relleu és el baix nombre de municipis que apliquen i fan aplicar la legislació

Una franja de protecció no exempta de problemes quan s’esdevé la col·lisió d’interessos entre els drets dels propietaris de les urbanitzacions i les edificacions que han de ser protegides, i els drets dels propietaris del sòl forestal confrontant en què cal executar la franja protectora, i que per tan són terrenys que no pertanyen a la urbanització. Però allà a on s’ha produït, aquest problema ha trobat solució amb consens entre uns i altres.

El que cal posar de relleu és el baix nombre de municipis que apliquen i fan aplicar aquesta legislació, i per tant, permeten per omissió dels seu deure, que les urbanitzacions i resta d’edificacions quedin desprotegides.

D’acord a la llei, cal que en primer lloc el municipi aprovi un plànol de delimitació situant les urbanitzacions, els nuclis de població, les edificacions i les instal·lacions afectades i delimitant la franja de protecció; un document tècnic aquest que molts ajuntaments no tenen i que la Generalitat, que hauria de vetllar pel seu compliment, sembla que no els hi ho exigeix amb pou fermesa.

Als propietaris de les urbanitzacions i edificacions els correspon la implantació i el seu manteniment

Als propietaris de les urbanitzacions i edificacions els correspon la implantació d’aquestes franges de protecció i el seu manteniment, però per manca de recursos o d’estructura molts d’ells no ho fan. Davant d’aquest incompliment greu de la llei, aquesta atorga a l’administració tres mecanismes de resposta: la potestat sancionadora; la potestat d’imposar multes coercitives periòdiques als propietaris per pressionar-los a que compleixin amb la seva obligació; o la que segurament és la mes efectiva, l’execució subsidiària per part del municipi, que d’acord a aquesta llei no és una opció sinó una obligació d’aquests. Una execució subsidiària a càrrec dels propietaris obligats, als que l’administració els ha de cobrar els costos que tot plegat comporti.

És en aquest darrer punt on cal posar el focus. Els ajuntaments són subsidiàriament responsables de la implantació i conservació d’aquestes franges. I aquesta obligació els compel·leix directament, i pot portar conseqüències en el supòsit de produir-se danys materials a les edificacions o a les persones. No endebades la pròpia Llei de Règim Local estableix que els membres de les corporacions locals estan subjectes a responsabilitat civil i penal pels actes i les omissions realitzats en l’exercici del seu càrrec. Parlem de l’omissió del deure de fer complir la llei, actuant contra els que no la compleixen, o de l’omissió del deure d’actuar subsidiàriament.

Una responsabilitat penal i civil de la que a més en podran ser responsables personalment els alcaldes i els regidors que en tinguin competències, sense que puguin disposar dels fons municipals per a fer-hi front.

Els ajuntaments són subsidiàriament responsables de la implantació i conservació d’aquestes franges

En el passat mes recent hem vist sentències que condemnen penalment a alcaldes per omissió dels seus deures. Recordem les condemnes a alcaldes per no impedir abocaments contaminants a les lleres, per exemple. Poc costarà en un futur immediat veure condemnes penals per l’omissió del deure de prevenció contra els incendis forestals. I si no, al temps.

Marc Castellnou, cap dels GRAF dels Bombers, adverteix que calen decisions valentes per part de les administracions davant dels incendis que ja s’estan produint, i els que vindran. Els tan temuts incendis de sisena generació, que provoquen gran estralls. Unes decisions que per a ell, dit molt gràficament, han

de consistir en comprar menys vehicles de bombers per destinar més recursos a la gestió forestal. Malgrat això, els recursos que es dediquen tan a la gestió de les masses forestals com a la implantació de les franges de protecció, són escassos i a més, les eines de les que disposa l’administració com les que acabem de comentar, estan infrautilitzades.

A l’incendi del Bages de l’any passat van cremar pel cap baix trenta cases de les urbanitzacions afectades, i per sort no hi va haver danys personals. Per les notícies que van sortir a la premsa, en aquestes urbanitzacions no hi havia franges de protecció. Seria interessant veure quants ajuntaments catalans al llarg d’aquest any han actuat per esmenar-ho. Però la resposta és prou evident: com dèiem al principi, han arribat els primers incendis d’una temporada que es preveu llarga i difícil, i ja s’han vist les primeres urbanitzacions socarrimades.

Tard o d’hora caldrà exigir responsabilitats. I seria bo no haver d’esperar a tenir gent cremada.

Jordi Salbanyà, advocat, Doctor en Dret i membre del Moviment País Rural

Article publicat a La Vanguardia el 23/03/23