Francesc Reguant (Súria, 1951), molt vinculat des de sempre al sector primari i a la terra, és economista especialitzat en agroalimentació. Actualment, és el president de la comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes i forma part del consell d’experts de País Rural. Al llarg de la seva trajectòria, entre altres, ha format part de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) i ha estat cap de gabinet tècnic del Departament d’Agricultura. També es dedica a la docència i és autor o coautor d’una dotzena de llibres, entre els quals Entendre l’agricultura.

– Per què és important parlar de la Catalunya rural i, específicament, del seu sector primari? 

– La Catalunya rural és on es defensa el nostre patrimoni natural, la biodiversitat, que és bàsica pel nostre sosteniment vital i és una biblioteca d’oportunitats pel futur. És on produïm els nostres aliments sense els quals no podríem viure. És on hi ha els nostres boscos que ens realimenten d’oxigen i retenen CO2. Però al món rural, també, hi guardem bona part de  la nostra història i la nostra cultura. Allí hi tenim bona part de la nostra identitat.

– Es parla molt de l’Espanya buidada i, tot i que no tant, també es reflexiona sobre la Catalunya buidada. Posa una mica en dubte o, si més no matisa, aquest concepte. Per què? 

– El procés de despoblament rural a Catalunya té una lectura pròpia. Hi va haver, com arreu, un despoblament rural lligat a la mecanització dels anys cinquanta, però el fort impuls industrial de Catalunya es va irradiar en bona part a les comarques adjacents als centres industrials, fins al punt que les comarques en regressió demogràfica van quedar molt reduïdes. El despoblament, bastant moderat, va quedar limitat a onze comarques de secà i, sobretot, muntanya, tot i que representen una part destacable del territori. 

– Assenyala com un dels elements que han aconseguit mantenir o augmentar població en part de la Catalunya rural la sinergia entre ramaderia intensiva amb indústria alimentària i el regadiu… 

– És cert, fins al 2013 les comarques de regadiu històric no havien sofert despoblament en cap moment. El regadiu és riquesa al multiplicar per molt la producció d’un producte essencial com són els aliments. La sinergia de la ramaderia intensiva amb els conreus extensius ha permès sostenir el conreu en àrees de secà que, si no fos per això, haurien esdevingut matollar i després bosc. Aquesta opció ha permès construir una potent indústria alimentària i, malgrat que són dependents de fora dels inputs per alimentar el bestiar i malgrat el baix grau d’autosuficiència alimentària de Catalunya, el valor afegit generat ha permès una situació equilibrada a la balança comercial alimentària.

La sinergia de ramaderia intensiva amb conreus extensius ha permès sostenir l’activitat en àrees de secà que haurien esdevingut matollar i després bosc.
– Les dades, en canvi, empitjoren a partir del 2010. Com s’entén? 

– És difícil un diagnòstic precís, ja que hi poden haver diferents factors. Un és l’automatització promoguda per les tecnologies digitals. Hi ha alguns serveis que fins ara eren imprescindibles a petites poblacions: oficines bancàries, correus… ara han estat substituïdes per sistemes automatitzats. Alhora, la pressió de la globalització ha deslocalitzat altres serveis a les persones vers les centralitats comarcals o regionals. 

Però, en la meva opinió, un factor poc tingut en compte són els condicionants provinents d’un ecoesteticisme urbà que ha anat dificultant l’impuls vers un desenvolupament sostenible dels espais rurals. S’ha fet una guerra oberta contra el regadiu –el cas més greu és el Segarra-Garrigues- Amb criteris ambientalment raonables, és una de les eines que tenim per lluitar contra el canvi climàtic en apropar l’aliment, evitant importacions i incrementant la producció vegetal. S’ha tractat el bosc com un entorn intocable fragilitzant la seva conservació i impedint-ne una gestió adequada. 

Els nostres pagesos, ramaders i industrials alimentaris reben cada dia atacs a la seva producció, que, cal dir-ho, la produeixen d’acord amb les lleis europees. Cal adonar-se que el sector agroalimentari és clau per a la resiliència de la ruralitat. A algú estranya, doncs, que es perdi població?

– L’impacte dels confinaments va provocar un interès per empadronar-se en poblacions més petites i, especialment, de fora de la demarcació de Barcelona. És un fet puntual o pot ser una tendència? 

– Més que el confinament o postconfinament el que pot ajudar definitivament és el desplegament de comunicacions digitals de qualitat. La Covid ha normalitzat les comunicacions on line i ha creat una cultura diferent. Pot ser positiu vers un nou impuls de la població rural.  

– Ja per acabar aquest tema: quines polítiques cal impulsar per avançar cap a una distribució de la població més equilibrada? 

– Les comunicacions són l’or de la ruralitat, tant les terrestres com les digitals. En aquest sentit, cal seguir treballant en la digitalització, quan a les comunicacions terrestres cal, entre moltes actuacions, obrir les comarques cul de sac com són els Pallars. En segon lloc, cal ser conscients que Catalunya no és homogènia, més ben dit, és extraordinàriament diversa. Per aquesta raó la gestió territorial ha de ser igualment diferenciada. 

Hem de ser conscients dels valors que ens ofereix el territori rural en béns públics en la defensa de la biodiversitat, oxigen d’una regió densament urbana, paisatge, font del proveïment d’aigua i dels aliments, etc. Els béns públics són gratuïts, però per sostenir-los cal defensar als actors que en garanteixen la seva conservació i aporten el dinamisme a la vida rural. S’han de pagar a partir de fórmules existents o de noves, siguin ajuts europeus, desgravacions fiscals o discriminació positiva en el suport a les infraestructures.

Existeix un ecoesteticisme urbà que dificulta l’impuls cap a un desenvolupament sostenible dels espais rurals.
– El 2011 va publicar Entendre l’agricultura on s’abordaven les incomprensions per part de la cultura urbana predominant amb relació al sector primari. Per què no s’entén? 

– Els agricultors, els pagesos, són una minoria, imprescindible però minoria. La meva experiència m’ha demostrat que les minories que sobresurten per alguna característica són fàcilment desconsiderades. 

– Una dècada després la situació ha canviat? 

– Darrerament, l’escenari s’ha complicat amb el canvi climàtic i l’evidència de crisi ambiental. Davant d’aquesta situació es crea una situació de por que, tal com explica Daniel Innerarity, porta a buscar solucions ràpides i simples. Lluny de la complexitat real, els camins senzills ens porten fàcilment a l’esquema causa-efecte. Dins d’aquest esquema si trobem el culpable ja està tot resolt. La cultura urbana té el culpable, l’agricultor, com a causant de quasi tot. Qui així pensa queda descansat, però mentrestant els problemes, realment complexes, s’agreugen.

– Els ajuts són un dels factors d’incomprensió del sector?

– Els ajuts a l’agricultura, als automòbils, al teatre o als serveis mèdics són eines en mans de la política econòmica d’un país que tenen sentit o no en unes circumstàncies o altres. En el cas de l’agricultura, són bàsicament ajuts al consumidor. L’alimentació és un sector sotmès a fortes variacions per causes diverses (clima, plagues, malalties, etc.) i molt volàtil. Els ajuts pretenen garantir el  proveïment alimentari, estabilitzar els preus i reduir el seu valor per fer l’alimentació més assequible. L’agricultor és l’agent necessari per poder establir aquesta eina de gestió del sistema alimentari. 

– Defensa que se subestima l’aportació econòmica del sector agrari… Per què?

– La desconsideració del sector agrari ha portat a una gran incultura sobre la seva realitat. Sovint he vist que, fins i tot col·legues de professió, desconeixien les estadístiques. L’agroalimentari -incloent la indústria- és el primer sector productiu del país. Representa un 3,5% del PIB. Per comparar: el sector químic és el 2,75 i l’automòbil el 2,25. Però aquest 3,5 és la mà d’obra estrictament vinculada al sector i, en canvi, hi ha una gran quantitat de serveis que hi estan vinculats directament o indirectament. Els càlculs que s’han fet ja enfilen aquest volum fins a l’11-15% del PIB. A més, si considerem tot el conjunt de la cadena alimentària, amb els sectors que arrossega, representa més d’una quarta part de la nostra economia, entre el 25 i el 30%.

Si s’han de produir molts més aliments, no ho podrem fer només amb sistemes extensius.
– Malgrat que tenim una balança comercial favorable en el sector agroalimentari, no som autosuficients. No és contradictori?

– A Catalunya importem, dotem de valor afegit i exportem. Per poder alimentar la població des dels anys cinquanta es va impulsar la ramaderia intensiva comprant la terra i l’aigua que no teníem de forma virtual en forma de soja i cereals, aquí afegim valor afegit alimentant els animals amb aquesta soja i cereals, en fem carn i productes elaborats i la venem a dins i a fora fins a assolir l’equilibri de la balança comercial alimentària. 

Aquesta balança va començar sent molt deficitària, però progressivament ha anat millorant fins a 2020 que va assolir una taxa de cobertura favorable del 117%, sense comptar les relacions amb la resta del Estat. Els principals productes d’exportació a l’exterior són la carn i elaborats carnis, la fruita, el vi i cava, l’oli i altres productes elaborats.

– En aquest sentit, Catalunya ha d’avançar cap a la sobirania alimentària? Com? 

– El concepte de sobirania alimentària, tot i que s’ha estès molt el seu ús, és ideològic. Prefereixo utilitzar el grau d’autosuficiència alimentària, estimat entre el 40 i el 50%, per parlar de si podem tenir prou aliments.

Catalunya compta amb la meitat de superfície de conreu per càpita respecte a Europa i el món. Per millorar el potencial productiu cal recolzar-nos en la tecnologia, en conreus i ramaderia més eficients, en regadiu dins dels límits ambientalment raonables, recuperant el Segarra Garrigues, amb agricultura de precisió, incentivant la gestió forestal, la ramaderia extensiva i l’agricultura de muntanya i evitant l’ocupació de sòl agrícola per les energies fotovoltaiques. 

– L’agricultura i la ramaderia seran intensives o no seran? 

– L’agricultura i la ramaderia tenen una missió que és alimentar la població, quasi 8.000 milions de persones. L’agricultura i la ramaderia serà extensiva i intensiva alhora depenent de cada lloc i situació en la recerca d’un òptim socioeconòmic i productiu. Però com a orientació general la FAO ha marcat el camí i l’ha anomenat “intensificació sostenible”. Si s’han de produir molts més aliments, no ho podrem fer només amb sistemes extensius, sinó que ens caldrà ajudar-nos de la tecnologia i del regadiu per produir més i de manera més eficient (menys emissions, menys contaminació), recolzar-nos en l’agroecologia per ser més amables amb la natura i amb la bioeconomia circular per fer el millor aprofitament i reciclatge, això és la intensificació sostenible.

El ministre Garzón va mentir i va fer un acte d’irresponsabilitat.
– Al nostre país, per tant, els models són complementaris?

– Catalunya ha estat pionera en models de ramaderia intensiva com el d’integració. Ha permès alimentar de carn la població tenint molt poc terra –l’alternativa era no alimentar-la o comprar-la a fora-. Econòmicament, ha estat positiva, tot i que ambientalment ha tingut impactes negatius. La ramaderia extensiva, per la seva banda, és essencial per mantenir els espais naturals vius. De fet, en parlo menys habitualment perquè ningú la posa en qüestió. Ara, quanta carn de la qual consumim traiem de la ramaderia extensiva? Poca.

– El ministre Garzón va mentir sobre les macrogranges o se’l va malinterpretar? 

– El ministre Garzón no va parlar només de les macrogranges, implícitament va parlar de tota la ramaderia intensiva, ja que la va diferenciar clarament de l’extensiva sense precisar més. Va mentir i va fer un acte d’irresponsabilitat que només la fe del seu entorn ideològic pot amagar o no veure. Com es pot dir que el 90% de la producció càrnia espanyola és d’una qualitat deplorable i dir-ho a l’estranger. Estem parlant d’una producció altament regulada per la Unió Europea. Hi ha nivells dins la qualitat, però negar-la és simplement mentir.

– En un escenari d’emergència climàtica, com ha de ser el sector primari català del futur per ser sostenible? 

– Globalment, hem de produir aliments per a tothom –10.000 milions el 2050- a un cost assequible. Això és complex i, per tant, només es podrà fer amb molt de respecte als actors implicats, amb tecnologia per ser més eficients ambientalment parlant, amb agricultura de precisió, amb bioeconomia circular i realisme. La sostenibilitat no és un bé absolut. És un procés difícil i urgent cap on hem d’anar. No hi ha paradisos romàntics, sinó esforç i dificultats, però és el procés a seguir.