«Hem de creure més en la fusta catalana»

El secretari general del Consorci Forestal veu molt marge i possibilitats al sector: Podríem dir que està de moda

Joan Rovira i Ciuró (Lladurs, 1965) és una persona clau del sector forestal català. Després de formar-se a Barcelona i ser la segona promoció de l’Escola Enginyeria Forestal de Lleida, va iniciar una llarga trajectòria que encara dura com a secretari general del Consorci Forestal de Catalunya (CFC) i com a director-gerent de la Cooperativa Forestal. Unes responsabilitats que compatibilitza tant amb la gestió de la finca familiar al Solsonès com amb la participació en el consell executiu de País Rural.

Ja són dues dècades com a secretari general del Consorci Forestal. Quin és el paper del CFC en el món forestal català?

El gran objectiu és aglutinar el sector i donar-hi servei. Som un sector molt particular, amb una realitat molt complexa i on la propietat no ve per elecció, sinó més aviat per herència i tradició. Està poc professionalitzat i estructurat i, per aquest motiu, és molt important donar un cop de mà en el dia a dia, ajudar en l’àmbit de la formació i fer d’altaveu davant de l’administració. Estem parlant de més 200.000 propietaris, però amb un pes específic petit.

Com és actualment aquest sector a Catalunya?

El context mediterrani fa que la realitat de cada part del país sigui molt diferent. És un sector amb moltes possibilitats i que, fins i tot, podríem dir que està de moda. Cada vegada es valora més la fusta, el suro, la bioenergia, la bioconstrucció… A més, hi ha molt camí perquè estem aprofitant una part molt petita dels recursos del bosc. Un exemple clar és el suro: al món hi ha un dèficit per a la indústria del tap i, en canvi, només s’aprofiten el 50% de les sureres a Catalunya. En contraposició, som un sector fràgil i que, per afrontar les inversions necessàries per fer aquest salt, necessita suport per part de l’administració.

En aquest sentit, què demanen a l’administració?

Demanem que cregui amb el sector i això vol dir creure amb la propietat, els titulars de les explotacions. Catalunya és un exemple de gestió sostenible de les finques i els seus recursos naturals. Si som un país amb el 30% de la superfície protegida és per un historial de feina i gestió que ha generat aquests paisatges. L’administració ha de fer d’àrbitre i li demanem un punt de confiança perquè, des del punt de vista ambiental, no es reconeix com cal l’impacte positiu de l’esforç de milers de professionals i silvicultors. Es posen massa problemes i dificultats als gestors, als propietaris i a les empreses per dur a terme una activitat econòmica fonamental per conservar el capital natural  que tenim. També demanem suport per a les inversions que necessiten els nostres boscos, en general molt joves, per millorar el seu potencial forestal i facilitar-ne la conservació i adaptació al canvi climàtic.

El sector forestal té moltes possibilitats i, fins i tot, podríem dir que està de moda

Sovint es denuncia que el sector pateix criminalització i manca de professionalització. És encara així?

Sí, tot i que estem a les portes d’un canvi important. Fa uns anys a l’estiu ja no només es parlava del foc sinó de la gestió forestal i, actualment, ja es comença a parlar de bioeconomia. Un canvi de paradigma que implica deixar els combustibles fòssils i passar a les energies renovables i als recursos més propers en un context marcat pel canvi climàtic. Ho tenim a la porta, però la manca de cultura forestal fa que l’explotació i aprofitament econòmic del bosc es vegi com un perjudici.

Ja apuntava aquest canvi en el discurs públic –primer des de l’acadèmia, el sector d’emergències, ara també la política…- sobre els efectes de l’abandonament, de la pèrdua del mosaic, de la manca de gestió… Com a sector forestal en noten els efectes?

Es comença a visualitzar i va calant a la societat, com es va veure molt clarament l’estiu passat a l’incendi del Cap de Creus. També els Bombers ens ho diuen: hem de prioritzar els esforços que fem en extinció i ens cal inversió en gestió forestal. En aquest sentit, es parla ja de prioritzar els treballs d’extinció en boscos gestionats, això permet protegir la inversió pública i privada i ser més efectius. I és que al Mediterrani la dinàmica de pertorbacions és prou coneguda i, a la pràctica, es comporta com una vaga a la japonesa: continua creixent i tota l’energia que no extraiem es va acumulant fins que s’acaba cremant.

Malgrat aquest canvi de discurs, l’augment de la superfície forestal i de la seva densitat són una tendència inexorable?

Els inventaris forestals ens diuen que aquest increment tan important s’ha anat estabilitzant. Què passarà els pròxims anys? No ho sé perquè no tenim una bola de vidre. La realitat del bosc ha donat un tomb de 180 graus entre mitjans de segle passat, amb l’abandonament de moltes activitats primàries tradicionals i aprofitaments tant de fusta com per generar energia, fins a l’actualitat. A Europa s’aprofita un 60% del que creix al bosc i aquí només una tercera part. Ara viurem una altra transició: l’adaptació d’aquests boscos, molts d’ells joves, a un escenari climàtic i ambiental diferent. Crec que no és esperable que aquest creixement de la superfície continuï. Tampoc és desitjable, ja que ho faria en detriment de l’agricultura, de pastures i d’altres usos.

La balança comercial forestal és negativa: com es pot posar en valor la fusta km 0?

Catalunya tenim un consum anual d’uns 6 milions de metres cúbics de fusta mentre que el creixement dels boscos és de 3 milions de metres cúbics. En canvi, entre fustes i llenyes no arribem a extreure’n un milió. El sector forestal català té molt potencial per créixer en mercats com el de l’energia, amb cadenes de valor que no superen els 50 quilòmetres. Però també hi ha una assignatura pendent amb els productes per a construcció i la química verda: tenim potencial i l’administració ja n’està convençuda. Hem de creure més en la fusta d’aquí.

Cada vegada hi ha projectes d’edificis més grans de fusta. El producte català és prou noble per satisfer aquesta demanda?

Perfectament. Com que la demanda és superior a la producció, haurem de continuar comprant fusta a altres països. Tanmateix, no té sentit desaprofitar la que tenim a casa nostra. Hi ha molt marge. La situació no farà un tomb a curt termini, però podem pujar molts esglaons ràpidament.

Fa anys que la biomassa és una alternativa energètica: s’ha demostrat com una solució que funciona per complementar la rendibilitat de les explotacions?

No només és viable, sinó que ara s’ha fet evident a tothom. També per als ciutadans quan veuen la factura del gas –tradicionalment un competidor directe- o l’electricitat. Aquí s’ha fet una aposta important amb la creació d’un clúster i a Europa ja suposa el 50% de l’energia d’origen renovable.

Hi ha camí i marge de millora en l’ús de la biomassa?

Sí: l’aposta tant per part de l’administració pública com de l’empresa privada ja no ve per incentius. La realitat és tossuda i amb l’evolució dels preus de l’energia, l’aprofitament de la bioenergia cada vegada anirà a més.

Forma part del consell executiu de País Rural? Per què?

País Rural és una aposta per posar en valor i donar veu al territori. Abans comentava que, com a sector forestal, demanem a l’administració que confiï en els propietaris. País Rural va una mica d’això: que les polítiques amb incidència al territori comptin amb la gent que hi viu, que hi posa els seus diners i el seu esforç i il·lusió. Que tota aquesta gent tingui veu: l’administració ha de fer d’àrbitre i nosaltres hem de fer la feina. País Rural intenta canviar la manera de veure i explicar-nos des del territori.

Podeu recuperar l’entrevista al web de Nació Digital