Què hauríem d’haver fet, fa cinc anys, si haguéssim sabut amb seguretat que l’any 2023 tindríem una sequera mai vista?

Pujant la Pica d’Estats, la meva filla, aleshores amb 13 anys, en un descuit, va deixar caure la motxilla (imprescindible per fer nit al llac d’Estats). La seva reacció va ser posar-se a plorar desconsoladament. Jo li vaig dir: «Alba, ara no és moment de plorar, és moment d’anar a buscar la motxilla». Uns quants anys després em va recordar aquest fet amb agraïment. L’any 2006, l’informe de Nicholas Sterm ens va obrir els ulls a l’indicar que el canvi climàtic tenia una lectura impactant en forma de costos. Ara han arribat els costos. No hem sigut previsors, però cal que siguem valents en les solucions. Estem al mig d’una impactant sequera, però ara no és el moment de recordar les crítiques que fàcilment podrien fer-se, ara és el moment d’anar a buscar la motxilla. 

Tots els sectors tenen avui la capacitat, a curt termini, de reduir consums

Quasi tots els sectors de la nostra economia hi estan afectats. Lògicament, la població en general pel subministrament vital i sanitari, però també el turisme, l’esport, la indústria, el proveïment d’energia hidràulica, el proveïment d’aliments i el sosteniment dels ecosistemes naturals. D’igual manera, tots els sectors tenen avui la capacitat, a curt termini, de reduir consums. I tots ells, tenen la possibilitat d’emprendre actuacions estructurals, a llarg termini, per reduir consums i millorar proveïments. 

I si avui fos 2018?

La millor manera de mirar lluny en aquest tema és situant-nos cinc anys abans, però com si llavors sabéssim amb seguretat que l’any 2023 tindríem una sequera mai vista. Què hauríem d’haver fet? O, simplement, què podríem haver fet per donar resposta a una possible però ben previsible gran sequera? Algunes de les opcions que es detallen ja estan a l’agenda d’actuacions, però segurament ha faltat intensitat i convicció.

    •  Hauríem d’haver reforçat la nostra consciència sobre el problema i hauríem d’haver evitat el curtterminisme de les nostres tradicions polítiques i de la nostra cultura ciutadana. Tanmateix, els nostres polítics són de mirada curta, perquè si ens parlen de costos presents per a un futur millor, els hi retirem el vot.

    •  Hauríem d’haver incorporat el pitjor dels escenaris a la planificació. La mandra que hi va haver a prendre mesures decidides, quan el risc era evident, significa que el pla de contingència era insuficient i poc valent.

    •  Hauríem d’haver actuat sobre l’oferta d’aigua:

    1. Definint els límits de reserva dels embassaments tenint en compte, entre altres, els requisits de l’ús crític del regadiu per la producció d’aliments.

    2. Replantejant les polítiques forestals. Amb un bosc esponjat, amb una gestió productiva eficient, al si d’un mosaic paisatgístic amb agricultura i ramaderia, hauríem salvat els boscos dels incendis i els rius haurien recuperat aigua.

    3. Sostenint, i en cap cas posar en qüestió, els canals, els embassaments i basses que disposem. Preservant íntegres les àrees de regadiu com a patrimoni clau del país.

    4. Aprofitant canals, basses i pantans per ubicar plaques solars per la producció d’energia, sense comprometre el sòl agrari, i reduir l’evaporació de l’aigua.

    5. Regenerant totes les aigües de depuradores amb una sortida vers la recuperació de cabals naturals i regadiu de proximitat.

    6. Construint dessaladores de seguretat suficients a les àrees de la costa.

    7. Impulsant l’ús d’aigües grises als edificis i locals diversos.

    •  Hauríem d’haver actuat sobre la demanda d’aigua:

    1. Limitant la producció d’electricitat als cabals que garantissin les reserves estratègiques.

    2. Transformant tecnològicament el regadiu vers l’eficiència i la precisió.

    3. Impulsant plans de reducció de consums a indústries i establiments ludoturístics.

    4. Establint preus més progressius pels consums d’aigua segons tipus d’usos, amb una especial incidència sobre els usos lúdics. 

    5. Limitant coercitivament consums excessius.

    •  Hauríem d’haver actuat amb l’aigua de regadiu com un bé públic. 

    •  Caldria haver establert la legislació oportuna que impedís, més enllà de la propietat sobre els terrenys, la cessió de terres de regadiu a altres finalitats (plaques solars, per exemple).

    •  Caldria haver orientat als agricultors sobre les millors opcions productives, a la recerca d’òptims de productivitat, consum d’aigua, viabilitat tècnica i econòmica. 

    • Hauríem d’haver abandonat dogmatismes i adoptat les opcions menys dolentes però possibles. Un dels dogmes més resistents fa referència als transvasaments. En situacions de greu sequera la connexió entre conques té tot el sentit. Són situacions excepcionals que han de poder ser abordades de manera excepcional. L’aigua no és de ningú, no té propietaris, està al servei dels objectius generals de la societat. Tanmateix, el possible transvasament excepcional per atendre l’àrea metropolitana hauria de procedir de la part final de l’Ebre, després que aquest hagués atès totes les seves funcions i usos, quan solament li quedés la seva entrega al mar. És la connexió menys costosa, la connexió més segura en relació amb el proveïment, atès que l’Ebre recull aigua d’una amplíssima conca, i la menys impactant en termes econòmics i mediambientals. Òbviament descomptant les resistències que tal opció podria provocar. 

Hauríem d’haver incorporat el pitjor dels escenaris a la planificació

    • Hauríem d’haver establert unes prioritats preparades per al futur en lloc d’ancorar-les en el passat. Els aliments seran el gran repte del segle XXI, els senyals fa anys que les tenim. Les cinc greus crisis de preus dels aliments hagudes en els darrers quinze anys ens ho adverteixen. La crisi del canvi climàtic s’expressarà en forma de crisi alimentària.

Què fer quan no hem fet o no hem fet prou el que havíem d’haver fet?

Hem trigat massa a prendre decisions conjunturals i estratègiques i ara el marge de maniobra a curt termini és limitat:

    •    S’han de revisar urgentment i de manera imperativa les conduccions d’aigua que tenen pèrdues sense sentit.
    •    S’han de publicar dades objectives sobre consums. La informació per si sola ajuda a solucionar moltes coses.
    •    Ja s’ha flexibilitzat la PAC, però segurament encara quedarien opcions per ajudar en aquesta situació. 
    •    S’hauran de sostenir les assegurances i garantir les equivalents a regadiu, ja que al tractar-se de regadiu no hi ha assegurança de sequera. 
    •    S’hauran de proveir suports per zona catastròfica. 

Però el més important és adaptar els consums possibles a les disponibilitats excepcionals. Tanmateix, en aquest tema hi ha hagut molta mandra i falta de criteri. Tots els sectors s’haurien d’implicar en les restriccions. Fins i tot el consum prioritari, que ningú discuteix, que és l’aigua domèstica és susceptible de mesures de limitació del consum que donin consciència a tota la ciutadania que estem en guerra contra el canvi climàtic i que, de moment, anem perdent. Ara bé, sempre hi haurà unes eleccions que impediran les mesures impopulars. Des d’aquesta mateixa lògica electoralista, des del meu punt de vista, s’han pres decisions dins d’una escala de prioritats inadequada.

La sequera no ens ha agafat per sorpresa

Estàvem avisats però no prou previnguts. Hem estat observant cada dia els efectes creixents del canvi climàtic, hem sabut de sequeres històriques de les quals parlen cançons i literatura, hem conegut la sequera de 2007-2008, però no ens havíem preparat. Així, quan ha vingut de nou la sequera, de manera mai vista, el primer que hem pensat ha estat destruir encara més, si és possible, la nostra producció d’aliments. En comptes de protegir la producció d’aliments en regadiu, el que fem és destruir-lo amb un discurs nostàlgic sobre el secà, oblidant que el secà en sequera és el desert i al desert no es produeixen aliments. Després de 160 anys hem tancat els canals d’Urgell. Ja comprarem els aliments a fora. Ara cal esperar els preus dels aliments, que ningú se sorprengui.

L’aigua, tal com ha exposat fa poc el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, és necessària per sostenir el nostre benestar vital, la vida natural i la nostra alimentació. Són tres prioritats. Però, nosaltres hem considerat que l’alimentació “no ens havia de fer perdre el temps”. S’ha fet el que és més lògic des de la ignorància cartesiana. Qui usa més aigua?: la producció d’aliments. Tallem la producció d’aliments i ja no tenim problemes d’aigua.

Tots els sectors s’haurien d’implicar en les restriccions

Fa anys que assistim a un sostingut i creixent allunyament cultural de l’origen dels nostres aliments. Des de la distància hem pogut oblidar fets naturals elementals com, per exemple, que l’aigua és l’element bàsic per produir aliments i que aquesta aigua, quan no s’obté de la pluja, cal transportar-la a través de canals fins a aportar-la als conreus amb el regadiu. Aquest fet, artificial, ens proveeix del 70% de la nostra producció agrícola i el 50% de la del món. 

Els aliments són prioritat estratègica

Tots els països del món tenen com a prioritat estratègica garantir la seguretat alimentària (food security) del seu país. Per garantir-ho, òbviament, la producció pròpia esdevé un actiu crític. Catalunya té limitacions en aquest apartat del qual s’ha parlat extensament en altres articles. Però no sembla importar. Fins al punt que s’ha construït un discurs menyspreatiu basat en desinformacions relatives, per exemple, a la falsa edat avançada de la pagesia, a la falsa insignificança de la seva aportació al PIB o al fals retard tecnològic de les explotacions. 

En aquestes pàgines s’han desmentit aquestes desinformacions, però cal preguntar-se perquè hi ha aquesta ignorància? Les estadístiques i les dades objectives semblen no importar. Sens dubte el sector primari ocupa una posició per sobre de la majoria dels sectors manufacturers catalans i el sector agroalimentari (primari més indústria) ocupa una posició clarament per sobre de qualsevol altre sector manufacturer. El consum d’aliments a la llar i restaurants representa una tercera part de la nostra renda. Tenim solament una quarta part del nostre territori destinat a conreus, d’aquesta quarta part solament un 30% és de regadiu, però contra aquest limitat territori aboquem totes les dificultats.

Després de 160 anys hem tancat els canals d’Urgell. Ja comprarem els aliments a fora. Ara cal esperar els preus dels aliments, que ningú se sorprengui

Destruir el sector primari és com descalçar la peça que aguanta tota l’arquitectura del sector més important de la nostra economia. Les conseqüències previsibles seran uns preus més alts d’alguns aliments, caiguda d’empreses agràries, reestructuració industrial i nova realitat més integrada amb uns costos de recuperació per a la nostra economia molt importants. La decisió de tancar el canal d’Urgell ha sigut precipitada i desenfocada. Certament, no hi ha aigua, però calia reforçar de manera imperativa l’estalvi en zones de costa i poblacions amb consums alts.

El turisme pot sobreviure amb consums d’aigua molt més baixos. En referència a les tres prioritats que assenyalava Antonio Gutierres s’ha obviat l’alimentària. Era moment de compartir canals ecològics amb aigua domèstica i aliments. Calia cercar òptims de consum dins de les possibilitats en funció d’aquestes tres prioritats, no descartar una de les necessitats. El 49% de les terres regades ho són amb reg eficient, a aquest respecte s’havia de donar facilitats al reg gota a gota (els que sí que han fet els deures) i, segons disponibilitats, al reg per aspersió. Hauria estat una forma d’estimular la transició a reg eficient.

Som a temps de corregir! Ai no! Que venen eleccions.

En aquest enllaç podeu ampliar informació de l’autor i consultar diferents articles seus publicats a ViaEmpresa: Articles de Francesc Reguant a Viaempresa

Director de l’Observatori d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes i membre del Consell d’Experts de País Rural.