Als pobles gairebé tots ens coneixem, sortim al carrer i saludem els nostres veïns i veïnes pel nom; és la nostra manera de fer i s’ha de respectar.

És comú començar el 2023 amb nous propòsits. Des del naixement dels primers nadons a Catalunya, els moralistes propulsors del bonisme ens han deixat clar que no tenen cap intenció d’afluixar el seu alliçonament. Lamentablement el bonisme continua.

Però a part dels desitjos personals, la vida continua i des de Moviment País Rural comencem un nou any amb propostes i amb els nostres objectius fundacionals ben vigents. Insistim a denunciar que Catalunya pateix un gran desequilibri territorial i defensem els 900 municipis rurals (el 95% dels municipis de Catalunya) que estructuren el territori i de manera autònoma haurien de poder definir, projectar i executar les polítiques rurals.

I és que no és el mateix viure a Barcelona que a un poble. Són dues maneres diferents de pensar, sentir i actuar. Encara recordo la cara d’incredulitat quan em vaig instal·lar per pocs anys a Barcelona després de la universitat (en un cas més de centralisme laboral) i el primer dia vaig tocar el timbre per presentar-me als veïns. Una acció ben habitual per qualsevol català que viu en un poble, però minoritària a l’àrea metropolitana de Barcelona. És així com vaig conèixer la Remei, la meva veïna de 90 anys. Estava molt contenta de saber que si convenia em podia tocar el timbre. De fet, tenia família a Tortellà (Garrotxa) i coneixia la cultura rural. Tot comentant aquest tema amb el meu amic Robert, que viu a Lleida, em confirma que ell tampoc coneix els seus veïns del barri.

Als pobles gairebé tots ens coneixem, sortim al carrer i saludem els nostres veïns pel nom. Ja ho diu amb ironia el genial i molt recomanable Lo Pau de Ponts a la cançó Del poble a la capital. És important que si decidiu anar a viure a un poble ho tingueu en compte. A Catalunya un terç dels majors de 80 anys viuen sols (majoritàriament dones), i una de cada cinc persones d’entre els 65 i els 79 anys. És clar que la solitud no desitjada no tothom la viu igual ni és la mateixa en un poble que a Barcelona. 

Els sociòlegs en diuen control social, però en realitat és la nostra manera de fer. Als pobles parlem amb els veïns, sabem com estan. No vull mitificar la vida als pobles, ni que pensin que és perfecta, però sí que s’hi viu amb companyia i mitiga un problema social de gran magnitud com la solitud. La solitud provoca aïllament social i pèrdua de la salut, i és un problema silenciat.

En definitiva, si volem construir un projecte conjunt de Catalunya hem de sumar la cultura metropolitana i la cultura rural. Ens hem d’escoltar i no podem imposar visions d’uns per sobre les dels altres. Hem de passar pàgina de legislar pensant només en l’àrea metropolitana de Barcelona. Oi que és impensable que imposem la nostra visió en contra de la voluntat de les àrees metropolitanes? Doncs al contrari tampoc, sigui per infraestructures o sigui per qualsevol altra política pública. Si nosaltres no decidim per a vosaltres, tampoc vosaltres per a nosaltres.

* Article publicat a Nació Digital el 17 de gener de 2023

És de Fontcoberta (Pla de l’Estany). Politòleg, treballa de personal laboral a l’administració pública, membre de la junta directiva de País Rural i autor de dos llibres (un en solitari i l’altre compartit) sobre història política i comportament electoral. Des de fa 20 anys col·labora amb diferents mitjans de comunicació.