El menyspreu vers l’agricultura i els agricultors està en el fons de la majoria de les causes i esdevé el gran accelerador de tensions.

Els pagesos europeus d’Alemanya, França i Holanda estan en peu de guerra. A Catalunya, a Espanya, Portugal i Itàlia s’estan preparant per agafar el relleu. Hi ha diferents arguments, alguns molt poderosos, per al descontentament dels agricultors. Les mesures mediambientals que han de suportar, la desigual exigència per a productes importats de fora la Unió Europea, l’oposició a acords comercials amb Mercosur i altres països, els preus creixents, les dificultats per aplicar algunes mesures de la PAC i l’excessiva burocràcia que acompanya a la seva activitat. Al malestar s’hi afegeix el real increment de l’escalfament global amb conseqüències destructives cada cop més evidents. Catalunya n’és un clar exemple (sequera, pedregades mortals i glaçades fora d’època). Les assegurances agràries estan absolutament desbordades. A més, venim d’una conjuntura dramàtica amb covid i guerres diverses.

Tanmateix, des de la meva opinió, més enllà dels efectes directes i inevitables del canvi climàtic, el menyspreu vers l’agricultura i els agricultors està en el fons de la majoria de  les causes i esdevé el gran accelerador de tensions.  

El Pacte Verd Europeu

Amb la finalitat d’abordar la lluita contra el canvi climàtic i recuperar els equilibris mediambientals el desembre de 2019 es va aprovar el Pacte Verd Europeu. Tot seguit es varen anar concretant les diferents estratègies que en formen part. Respecte a l’agroalimentació són especialment rellevants l’estratègia “del Camp a la Taula” i l’estratègia de la “Biodiversitat”. Aquestes estratègies van definir un conjunt de mesures restrictives que afectaven la forma de produir i a l’ocupació del sòl (menys agroquímics, menys antimicrobians, més reforestació, més àrees protegides, més agricultura ecològica, més benestar animal, més captura de carboni en sòls, etc.) Immediatament els Estats Units van advertir dels impactes que aquest acord podia tenir sobre el proveïment alimentari, atès que comportaria reduccions en la producció alimentària. Els mateixos Estats Units varen fer una consulta a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), la resposta de la qual va deixar clar que les exigències en la producció més enllà dels acords en el marc de l’OMC serien no exigibles a països tercers, a menys que hi hagués un acord específic bilateral entre estats. Alhora, els ministres d’agricultura europeus van donar un toc d’atenció preguntant-se si una producció europea més sostenible tindria com a contrapartida més importacions insostenibles.

S’ha hagut d’acceptar, de moment, l’energia nuclear i el gas com a energia “verda”

La lluita contra el canvi climàtic és una necessitat i una prioritat. La recuperació dels equilibris mediambientals també. La Unió Europea, des dels despatxos, ha dissenyat unes mesures de millora i d’avenç vers la sostenibilitat, però donada la urgència de la situació s’ha dissenyat amb presses i poc realisme. S’ha evidenciat aquesta improvisació quan en començar la guerra d’Ucraïna es varen haver de revisar moltes de les mesures preses per la impossibilitat de complir-les sense provocar desabastiment. Fins i tot s’ha hagut d’acceptar, de moment, l’energia nuclear i el gas com a energia “verda”.

La transformació verda a Europa ha comportat que els pagesos estiguin immersos en canvis constants de procediments i de normes relatives a la producció agrària. Tots els canvis, en general, solen representar més costos i/o menys producció, en resum, menys ingressos. Alhora, ja s’observa en els mercats l’existència d’importacions de productes amb exigències diferenciades, tal com ja havien previst els ministres europeus d’agricultura, sense que el seu advertiment fos gaire tingut en compte. 

“Bullying” agro-rural

Un problema de tal magnitud i gravetat com el canvi climàtic genera inquietuds i pors. La manera més fàcil i ràpida d’apaivagar-les és trobar un culpable. En alguns entorns culturals emergents de la societat urbana (ho anomenaré eco-esteticisme) s’ha trobat el culpable: l’agricultura i l’agricultor. Aquesta cultura ha passat per alt que el canvi climàtic prové de males pràctiques que tots els sectors econòmics han practicat. Ha passat per alt o desconegut que l’agricultura, com molts altres sectors, està fent un gran esforç de millora de les seves tècniques de producció vers una agricultura més sostenible.

La identificació del culpable relaxa i allibera d’altres maldecaps. Mentrestant podem continuar fent el mateix. Mentrestant podem continuar cremant petroli. Diuen que va ser Einstein qui va dir que perquè les coses canviïn hem de canviar les maneres de fer-les. A Catalunya també s’ha preferit continuar fent el mateix i castigar l’agricultura. Ni l’emergència de la sequera ha modificat un centímetre cúbic de l’aigua de les piscines, però, en canvi, s’han posat restriccions als regadius. Ni s’ha estat capaç de prohibir les estufes per escalfar l’aire de les terrasses dels bars, però s’ha permès per llei destruir sòls de regadiu per posar-hi plaques solars. Se sap perfectament que la causa principal, al voltant del 85%, de les emissions de gasos d’efecte hivernacle ve de la combustió de combustibles fòssils, però es prefereix assetjar el fals culpable. De manera prou estúpida, tenint en compte que aquest culpable ens alimenta

Des de la ignorància tothom s’està atrevint a explicar a la pagesia com han de fer les coses

L’eco-esteticisme ha fet plenament seves les actituds del “bullying” contra la pagesia. Des de l’autoritat dels seus dogmes es difama, es menysté i es desinforma. Des de la ignorància tothom s’està atrevint a explicar a la pagesia com han de fer les coses. Hem vist a la televisió defensar el llaurat a cavall sota el títol de “la revolució de l’agricultura”. Des de l’ideologisme es defensa un model tant bonic com utòpic i, per tant, insostenible: petites explotacions inviables, sistemes de producció tècnicament superats incapaços de cobrir la demanda alimentària global, una agricultura per produir aliments per a rendes elevades, amb rebuig a les noves tecnologies. Un model que passa per alt que al món hi ha vuit mil milions de persones que tenen dret a l’aliment. Un model irreal contra l’agricultura real, la que ens alimenta. A qui li pot estranyar que es queixin els agricultors.

Diàleg estratègic a la Unió Europea

Deia l’humorista Jean Kerr: “Si ets capaç de no perdre el cap quan tot el món al teu voltant l’està perdent, és possible que no hagis comprès el que està passant”. En la meva opinió, des de la Unió Europea no han comprès el que passava.

S’ha caigut en la trampa de la cultura eco-estètica que assenyala correctament el problema, però s’equivoca de culpable i de solucions.  Per la via de la simplificació s’ha remarcat la importància de la biodiversitat i s’han oblidat els altres setze Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030. S’han oblidat els quatre vectors de la sostenibilitat agroalimentària:

1. Que les tècniques emprades siguin respectuoses i amables amb la natura i la biodiversitat.
2. Que la producció sigui suficient per atendre la demanda alimentària, descartant, per tant, romanticismes incapaços d’assolir aquest objectiu.
3. Que l’aliment sigui assequible a tota la població, és a dir a un preu raonablement baix.
4.  Que la producció sigui viable i aporti uns guanys econòmics justos a l’agricultor.

Aquests quatre vectors no estan alineats i, en conseqüència, la resultant no serà l’ideal de cap dels vectors considerats individualment. Però, sempre hi haurà una resultant òptima que la Unió Europea haurà de trobar amb realisme, però amb la mirada cap als objectius a llarg termini de l’equilibri mediambiental.  

Arran de les protestes, la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen, ha posat en marxa el Diàleg Estratègic sobre el Futur de l’Agricultura. Bona iniciativa si s’és valent per avançar pels camins solucionadors. Entendre el que està passant passa inevitablement per:

• Prioritzar absolutament la substitució dels combustibles fòssils, amb energies renovables i amb moderació i eficiència en els consums.
• Adoptar el realisme ecològic o intensificació sostenible tenint en compte els quatre vectors per a la producció alimentària (respecte mediambiental, suficiència, assequibilitat i viabilitat),
• Reduir desigualtats i desequilibris de la cadena alimentària
• Combatre fake news amb una política informativa més exigent al respecte.

El repte democràtic

Tots els bons camins vers un món sostenible van acompanyats de canvis importants, que comporten incomoditats i costos. Però, a ningú li agraden els costos si pot evitar-los. Si les exigències són compartides, si els costos es distribueixen equilibradament, si es prioritza adequadament i si es valora l’esforç i l’activitat dels agricultors aquests costos poden ser entesos. Però si no es convenç amb efectivitat i suport es pot posar en risc, fins i tot, la democràcia europea. Cal tenir en compte que la força desestabilitzadora dels agricultors és molt alta, són pocs però produeixen els aliments. En aquest sentit, la societat europea ha d’adonar-se que el menyspreu a l’agricultura és la millor gasolina per a la protesta.

Cal tenir en compte que la força desestabilitzadora dels agricultors és molt alta, són pocs, però produeixen els aliments

Mentrestant l’extrema dreta, la gran venedora de solucions fàcils, està a l’aguait. No, en va, està ocupant totes les conselleries d’agricultura de les comunitats autònomes. Què més fàcil que no haver de fer res, tal com pregonen. No és el moment de badar. La pagesia està fent els deures vers una alimentació sostenible i de qualitat. Acompanyem-los i respectem-los tal com en son mereixedors.

* Article publicat a Via Empresa el 6 de febrer de 2024

Francesc Reguant és president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya