Hi ha una petita correcció per evitar el buidatge humà progressiu del territori rural. Tornen a pobles petits joves entusiastes i emprenedors que descobreixen els avantatges de viure en un ambient tranquil en el qual es pot treballar com al mig d’una gran ciutat. La revolució tecnològica ja té uns efectes socials i econòmics tan importants com els de la revolució industrial. Però són pocs els que opten per instal·lar-se a les zones rurals, encara que la tendència és positiva i constant.

Dissabte vaig estar en una jornada de reflexió a Alcarràs amb la participació d’agricultors, ramaders, funcionaris, alcaldes, diputats i acadèmics per tractar de la crisi que afecta el sector primari. L’organitzava l’associació País Rural, presidida per Josep Maria Vila d’Abadal, exalcalde de Vic. Ja se sap que un pagès satisfet de la marxa del seu negoci no existeix ni existirà mai. Però sempre tenia una autonomia per organitzar-se, apostar per iniciatives sotmeses a variables fora del seu control com el fred, la calor, la sequera i altres imponderables de la natura. I els preus miserables a què es veuen obligats a vendre els seus productes que no han variat gairebé gens en els últims trenta anys.

L’agricultor i el ramader se senten avui menyspreats per una Administració que aplica lleis aprovades sense respectar ni facilitar el preceptiu procés participatiu en la seva elaboració. Una constant en la majoria de les intervencions es referia al nucli de tècnics que des de despatxos oficials de Barcelona imposava els seus criteris carregats d’ideologia als qui han viscut i han sostingut la terra durant generacions. La superioritat moral dels tècnics és insuportable, segons alguns intervinents. Els funcionaris tracten els agricultors com si fossin delinqüents. No té sentit que en la recollida de fruita, que dura poc més de dos mesos, s’hagin produït tres inspeccions en una mateixa explotació. Arriben els funcionaris i els mossos separen el propietari, els treballadors i alguns veïns per veure si es compleixen totes les indicacions.

La desconfiança és total. Els funcionaris, no necessàriament els consellers o els càrrecs polítics, no escolten sinó que imposen. Tenen la veritat urbana, que volen aplicar a una realitat rural que desconeixen.

Les rendes de l’agricultura i la ramaderia estan caient per la crisi global, però també perquè es fa la vida impossible als qui con­reen terres o tenen ramats amb una hostilitat burocràtica inútil i ineficaç.

La càrrega ideològica dels tècnics vol imposar una visió idíl·lica a les terres que desconeixen

Hi ha pocs vots a la zona rural, però hi ha un país que cal sostenir i equilibrar. Què és més important, l’AP-7 o els 190.000 quilòmetres de camins rurals que faciliten el trànsit pels boscos i són imprescindibles en cas d’incendis en un piropaís, expressió feliç en la intervenció del doctor Martí Boada? Falta energia, sí, però també són energia els productes del camp que consumim matí, tarda i vespre. Cuidar l’agricultura és d’interès nacional de màxima prioritat.

Convé una nova llei d’Habitatge que tingui en compte la particularitat de cada muni­cipi i dels pobles agregats. Per què no es poden cremar al mateix camp els sarments, les branques i les herbes després de la poda? Cal esperar tant per combatre les plagues de conills i senglars que destrossen les collites? Els agricultors i ramaders estan marginats quan socialment són indispensables. No són depredadors i saben cuidar la terra que han trepitjat i conreat des de sempre. Un respecte, si us plau, senyors de l’Administració.

* Article de Lluís Foix publicat a La Vanguardia El 2 de novembre de 2022

Lluís Foix

Ha estat director de La Vanguardia, director adjunt i subdirector en diverses etapes des del 1982. És llicenciat en Periodisme i en Dret. Va ser corresponsal a Londres durant vuit anys i durant tres a Washington. Ha cobert informativament set guerres i ha viatjat per tot el món enviant cròniques i anàlisis des de 82 països. Ha entrevistat molts líders mundials. És especialista en política internacional i columnista de temes actuals. Participa en diverses tertúlies radiofòniques i televisives.

Autor dels llibres: «La marinada sempre arriba» (2013), «Aquella porta giratòria», premi Pla 2016, «El que la terra m’ha donat» (2017) i «Una mirada anglesa» (2021)