«S’ha de desregularitzar el món rural, s’han d’eliminar lleis»

El president de País Rural assegura que l’entitat és una «reacció a quaranta anys de regulacions jurídiques i administratius que els ofeguen»

Josep Maria Vila d’Abadal (Barcelona, 1954) va ser alcalde de Vic i president de l’Associació de Municipis per la Independència fins al 2015. També havia estat diputat al Parlament de Catalunya (2010-2012). Tanmateix, més enllà d’institucions i partits, on realment havia començat a fer política –d’una altra manera- va ser en defensa del sector silvícola al Consorci Forestal de Catalunya.. Ara, retirat de la primera línia política, ha recuperat aquest fil com a fundador i president de l’entitat País Rural.

Set anys després de deixar l’alcaldia de Vic, a què es dedica Josep Maria Vila d’Abadal?

En plegar de la política –malgrat que a la vida tot és política-, vaig tornar a casa a gestionar el patrimoni familiar i a fer de vaquer i silvicultor. És el que deia que faria i és el que he fet. Deixar el món de partits i institucions em va permetre recuperar la tasca de defensar el dret de pagesos i forestals a gestionar els seus patrimonis. Això també és política i és on vaig començar als anys 80.

És aquesta ànima política el que el fa impulsar una entitat com País Rural?

Bé, vaig començar al Consorci Forestal alarmat per les dificultats que començaven a sorgir. Ara tenia la necessitat de tornar-hi, de continuar defensant aquest sector i de donar-lo a conèixer a una societat que el desconeix absolutament. En definitiva, reivindicar-lo perquè és essencial per mantenir els nostres boscos vius.

Troba a faltar els anys d’alcalde i com a líder d’una entitat independentista?

No, gens ni mica. La política és molt dura i exigent. La gent et critica molt: el lògic control i fiscalització es converteix en una pressió molt forta que em va fer plegar al cap de vuit anys.

El món de la silvicultura i la ramaderia també no és fàcil ni agradable…

No, i encara menys en un context d’abandonament del món rural, de despoblació, de pèrdua de gestió… Però, a diferència de la política, d’això en formo part i no puc marxar-ne. Si no, hauria d’estudiar alguna cosa nova i canviar d’ofici.

Per què País Rural?

País Rural neix com a reacció d’un cansament de la gent que vivim al medi rural i que en volem viure. Gent que notem que aquestes dues coses són cada dia més difícils. Una reacció a quaranta anys de regulacions jurídiques i administratius que ens ofeguen.

Una de les qüestions que van impulsar-ne la creació va ser l’aprovació de l’Agència de la Natura. L’oposició era més una qüestió de formes que de fons?

L’Agència de la Natura no té la culpa de res, però va ser la gota que va fer vessat el got. L’oposició és sobretot a les formes i, de fet, el manifest que va impulsar el Consell Comarcal del Pallars demanava aturar la llei i permetre la participació dels representants del món rural. També es demanava un canvi de governança: volem participar en tots els projectes i institucions que afectin el país rural. Des de l’Agència de la Natura a les escoles rurals passant pel desplegament de la fibra.

La llei de l’Agència de la Natura es va aprovar el 2020 i es parla que no arrencarà fins al 2024. Quin paper està tenint País Rural en aquest procés?

Cap. El compromís del Govern era que aquesta vegada se’ns consultaria, tant a nosaltres com a la resta d’actors del món rural. No s’ha fet i el reglament s’està desenvolupant sense la participació de ningú. No ho entenem. Tampoc sembla que es faci el decret llei que ens permeti participar a la governança de l’Agència de la Natura, com se’ns va dir. Crec que és un error: la inclusió dels propietaris forestals en la gestió de parcs naturals com el Montseny s’ha demostrat molt positiva.

No hi ha una bona interlocució amb la conselleria?

No n’hi ha cap. Més enllà d’on provinguin geogràficament els polítics i els tècnics, el resultat de les seves polítiques són absolutament urbanes i demostren una falta de coneixement del medi rural.

Ha parlat de la governança i la importància de ser als òrgans de gestió.

Pensem que hauríem d’estar representats a tots els òrgans possibles. De fet, la meva visió personal, és que la paritat entre sector públic i privat donaria més democràcia a la democràcia. Funcionaris i polítics ens volen per col·laborar des de fora, però mai estar als espais de decisió. És un error gravíssim perquè els que saben com funcionen les coses són els treballadors, els empresaris i els pagesos. La política, actualment, està a uns nivells de coneixement molt baix i no hi ha iniciatives i projectes de futur interessants. També cal canviar el què hi ha vigent. Tot està en línia que nosaltres no puguem sobreviure. Cada dia hi ha més gent que se n’afarta i plega.

Per què?

La gent està cansada de fer les coses perfectes i haver-ho de demostrar contínuament. Ramaders de 60-65 anys que opten per plegar i vendre l’explotació a grans empresaris. És una tendència constant: a País Rural estem preocupadíssims. Cada explotació que plega és una masia buida més. I el país es despobla més enllà dels nuclis mitjans.

I la solució és la desregulació?

Una mica, sí. La llei dels animals, que es cuidi dels animals domèstics i deixi tranquils als ramaders. Les lleis ambientals han de contemplar l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura com a eines positives de gestió del medi. I s’han de discriminalitzar. No es pot considerar la gestió forestal com a impacte ambiental perquè és zero. També patim regulacions de salut pública absurdes. Per què els pagesos de França poden vendre a casa i aquí no? Per què poden portar carn fresca al mercat i aquí no? S’ha de poder fer. Per què l’urbanisme ha de regular el no urbanitzable? S’hauria de regular per les normes de gestió agrícola, forestal i ramader. S’ha de desregularitzar, s’han d’eliminar lleis. I tant que sí.

I la llei electoral s’hauria de canviar?

També parlo a títol personal, però aposto pel diputat territorial. Un o dos per comarca. Farien cas als seus votants i treballarien molt perquè es jugarien ser reelegits. Però crec que mai hi haurà llei electoral…

El sector forestal és, dins de la Catalunya rural, encara més incomprès?

Sí. Ha patit un missatge durant 40 anys per part d’un discurs ecologista urbà que criminalitza tallar arbres. Aposten per deixar evolucionar els boscos en àrees molt grans. Si acaben tenint èxit, el foc farà molta feina…

Ara, si més no en el debat públic, hi ha cert consens en afavorir la gestió forestal…

Sí, però quan la fas, et diuen que no. Els incendis provoquen que el discurs sigui favorable… malgrat que els calés es continuen destinant pràcticament tots a l’extinció. La realitat és que calen molts recursos per transformar l’estructura dels boscos i fer-los més resistents als incendis.

Per què només el 30% de la superfície forestal privada –i poc més del 40% de la pública- està gestionada?

Els boscos úblics haurien d’estar al 100%: no fan la feina que han de fer. Els privat estan al 32%, però el Centre de la Propietat Forestal està impulsant plans conjunts, una estratègia que creixerà i ens permetrà avançar molt A més, cal recuperar alguns dels incentius fiscals que s’han perdut com a estratègia per afavorir la gestió forestal.

Els plans de gestió conjunts, que agrupen petits propietaris, són claus?

Sí, amb el lideratge del Centre de la Propietat Forestal (CPF). Està resultant una experiència molt positiva, tant per l’impuls de l’ordenació i la gestió, com per un equip molt compromès i implicat. Ara bé, per avançar s’ha de dotar el CPF amb diners i més personal. De fet, teníem la proposta que es convertís en l’Agència Catalana dels Boscos, incloent-hi les forests municipals, els comunals i també els que depenen de la subdirecció general de Boscos. Fa 10 anys que ho demano… i no sé si es farà mai.

Augmentar la propietat pública és una mala solució?

El 60% dels boscos públics estan sense gestionar i, en el cas dels comunals, deuen quatre anys de subhastes fetes i amb paga i senyal entregada. La gestió pública no funciona. Una alternativa seria que els municipis i comarques assumissin la gestió de les seves forests, sense dependre de la subdirecció general. També seria una manera de generar petites economies locals.

La biomassa com a font d’energia què ha suposat? S’ha demostrat com un complement vàlid?

Segurament ens pensàvem que seria més important, però el preu sempre ha estat molt baix. Ara bé, és clau i ha d’existir. Permet aprofitar uns recursos sense sortida i aconseguir no perdre diners en algunes explotacions. Sense biomassa, seria un desastre. Caldrà veure si en l’actual context es confirma una certa pujada dels preus.

Hem parlat d’uns sectors amb molts problemes de rendibilitat, de despoblament, d’incendis… i tot plegat en un context d’emergència climàtica i sequera extrema. Hi ha motius per a l’optimisme?

Costa de trobar-los, sobretot en un ambient tan sec com el que patim aquests dies. Però si podem influir en la societat i aconseguim que ens vegi al món rural com a essencial, i això es trasllada en polítiques, si l’administració deixa de ser el nostre enemic, potser tirarem endavant. Ara bé, estem molt al final. Som cada dia menys.