«Només som conscients de ser un país forestal quan hi ha incendis»

Jordi Salbanyà Benet (Arenys de Mar, 1958) és advocat, doctor en dret i propietari forestal. Té una llarga experiència de 40 anys assessorant ajuntaments, en l’àmbit del dret públic i de l’urbanisme. Ja en la recta final de la seva carrera, ha fet una tesi doctoral sobre dret, boscos i masies que s’ha convertit en llibre –La conservació dels boscos per part dels propietaris privats forestals-. Forma part del Consorci Forestal de Catalunya i, més recentment, de l’entitat País Rural.

Algú podria pensar que l’advocacia, el món forestal i les masies són temes molt allunyats, quasi incompatibles…

Precisament vaig entrar al món forestal i vaig dedicar-hi la tesi doctoral per la percepció que a Catalunya no hi ha tradició jurídica forestal. Hi havia una finestra d’oportunitat que, al seu torn, m’ha permès conèixer molt les problemàtiques del sector forestal. El tema de les masies, com a expert en urbanisme, sempre m’ha preocupat i té un punt de connexió amb la gestió forestal.

Però com acaba fent una tesi -i un llibre- sobre el món forestal?

L’opció de fer una tesi doctoral quan ja s’està en la recta final de la carrera professional és molt personal. Poder-ho fer en l’àmbit forestal ha estat molt enriquidor precisament per la manca de tradició i literatura al nostre país. La tesi s’ha concretat en la conservació dels boscos com a deure que tenen els propietaris forestals privats. Tenen una sèrie d’obligacions –i de possibles sancions si no les compleixen-, però també d’una manca d’ajuts de l’administració per uns serveis que proporcionen a la societat i pels quals no reben cap compensació.

Sempre s’ha dit que Catalunya és un país forestal i no ho sap. Ara, amb un 64% de superfície forestal –i creixent- en comença a ser conscient?

Per desgràcia només en som conscients en mesos com aquest on estem patint grans incendis (o quan en Marc Castellnou, cap del GRAF, ens avisa que els incendis cada vegada seran més problemàtics). Malauradament, des del setembre-octubre fins al maig-juny, se’n parla molt poc de boscos. No hi ha voluntat política d’apostar com a país per aquesta infraestructura verda. Cal tenir en compte que som un país forestal… però que la indústria forestal s’ha deixat perdre.

Per ser una mica optimistes: en els darrers anys quan hi ha incendis ja es parla de gestió forestal, de paisatge en mosaic, de la continuïtat de la massa boscosa…

En el debat públic comença a sentir-se bastant parlar de gestió forestal, però alguns tertulians encara diuen que els boscos estan bruts. La gestió forestal té molts matisos i segur que, entre tots, ens posaríem d’acord amb els matisos. Ara bé, el que és segur és que s’ha d’incentivar. Només el 30% dels boscos privats tenen plans de gestió i, en les forests públiques, un 43%.

Es gestionen menys els boscos públics?

Sí, malgrat que hi ha el discurs que tot aniria millor si el bosc fos públic, la realitat és que no hi ha tanta diferència. Tanmateix, en el cas dels privats, que representen el 75% del total, fa anys que no passem de la barrera del 30% gestionat. Per què? Continua faltant molta inversió pública per facilitar-ho. A Catalunya caldrien uns 70 milions d’euros anuals i sembla que ara es passarà dels 5 als 18, gràcies als Next Generation. 70 són molts? Per comparar: la Generalitat destina 50 milions al Circuit de Catalunya.

En el cas dels boscos privats, un dels elements crítics és la dimensió de les finques, no?

Això passa a Catalunya i a bona part del món. Les mateixes convencions internacionals parlen d’associar la propietat, ja que està molt fragmentada. Al nostre país, més del 50% són finques petites o molt petites. De fet, en un percentatge significatiu els propietaris desconeixen tenir-les o els seus límits exactes.

Hi ha un llindar mínim de superfície per poder rendibilitzar la gestió forestal? Com es pot solucionar?

A partir de 100 hectàrees, amb subvencions públiques i amb un cert aprofitament, es pot gestionar sense perdre-hi diners. Per finques menors d’aquest llindar a Catalunya disposem d’una eina útil: els plans de gestió conjunta municipal. Tanmateix, molt pocs ajuntaments aposten per la gestió forestal, malgrat casos de pobles turístics o ciutats metropolitanes que tenen més del 50% de superfície boscosa.

Ara hi ha cert consens que cal gestió forestal, però després com a societat no volem que tallin arbres o obrint pistes a bosc. Com s’explica aquesta contradicció?

En primer lloc, hi ha un desconeixement i un conflicte entre el món urbà i rural. Anem a bosc a buscar bolets, pinya o molsa… sense ser conscient que s’apropien d’uns béns privats. La segona qüestió és el desconeixement de què vol dir gestió forestal, amb uns plans que aprova la Generalitat. I el tercer gran element és la responsabilitat dels propietaris. Fa un any, una sentència va condemnar un propietari a pagar mig milió d’euros per la caiguda d’un arbre sobre un motorista que havia entrat a una pista privada amb l’accés prohibit. Si no es pot gestionar, aquests incidents aniran a més, com també les plagues o la pèrdua de biodiversitat.

En parlava abans. Bona part dels béns o serveis que ofereix un bosc: bolets, pinyes, llentiscle, llenya…, però també la funció com a embornal de carboni, espai per a la pràctica esportiva, zona de desconnexió… no es paguen. S’ha de regular?

La llei forestal espanyola del 2003 atribueix l’obligació de l’administració de retribuir aquests serveis ambientals dels terrenys forestals. A més, la llei de canvi climàtic del 2021 té una disposició final que ordena al govern espanyol a regular-ho en el termini d’un any. De moment, tampoc s’ha fet res. 

Un altre dèficit històric en l’àmbit legal és l’Estatut de la propietat forestal. En què consisteix?

També ho preveia la llei forestal i no es va desenvolupar, entre altres, per afectar competències de les comunitats autònomes. L’Estratègia Forestal espanyola ja establia les bases d’aquesta eina. Catalunya, tot i tenir la primera llei forestal de l’Estat, no ho ha tirat endavant. Consisteix en un pacte de societat on queden clar els deures dels propietaris, els seus drets així com el suport de l’administració.

En els darrers mesos –potser arran del desconfinament- ha anat creixent la preocupació social sobre l’estat de conservació de les masies. De manera ràpida, ens podria fer un diagnòstic de la seva situació?

Les masies han anat evolucionant des del segle XI, quan van ser la manera d’assentar gent al territori a la Catalunya Vella. Tanmateix, la llei d’urbanisme del 2002 limita molt la possibilitat de la preservació de les masies, tallant la seva renovació i transformació que vivien de segles ençà. Es va apostar per homogeneïtzar a tot el territori les capacitats mínimes de conservació, a partir de la figura del catàleg de masies, que s’ha demostrat un fracàs. A banda de l’activitat agroramadera, bàsicament només s’ha permès fer-hi turisme rural. El resultat ha estat l’abandonament i el procés de degradació de masies els últims vint anys.

En el llibre suggereix vincular la conservació dels boscos a la rehabilitació del patrimoni arquitectònic que guarden al seu interior. Què vol dir i com es fa?

En la meva tesi proposo –i ningú em fa cas- facilitar la rehabilitació de les masies, però condicionant-ho a la gestió forestal. Adaptem i modifiquem les masies, com s’ha fet des del segle XI, permetem-hi tota mena d’activitats, però amb un bosc actiu. De fet, fins a l’1 de gener un advocat com jo no podia tenir l’activitat professional en una masia. Quin sentit té? Amb les masies, hi ha hagut una concepció estàtica que ha agreujat el problema.

“S’hauria de recuperar masies amb l’obligació de gestionar els boscos”. Com?

Ja hi ha instruments legals que ho permetrien. Per exemple, condicionar una llicència d’obres per rehabilitar una masia a la gestió forestal d’una determinada superfície de bosc en funció de la magnitud de les obres. Les condicions que es sotmeten les llicències es poden fer inscriure en el Registre de la Propietat, i si el propietari no compleix les condicions de la llicència, l’administració pot actuar per qualsevol dels mecanismes d’execució forçosa tenint com a garantia la mateixa masia.

Quin paper juga el turisme rural en la conservació d’aquest patrimoni. És una arma de doble fil?

El turisme rural ha estat una opció econòmica molt important i que ha ajudat. Tanmateix, critico que hagi estat l’única alternativa per part del món urbà que dirigeix el territori. En el fons, les masies estan pagant el pecat de les urbanitzacions dels anys 60, construccions enmig del bosc i amb dèficits de serveis.

Com és possible que hi hagi tanta gent jove amb projectes agroramaders que li sigui impossible trobar finques (i encara pitjor si també volen masia per viure)?

S’explica perquè el propietari sap que aquell projecte no té viabilitat. Heretar una masia ara mateix és un molt mal negoci. Pots estar-hi invertint cinc anys i tenir el convenciment que després tampoc podràs treure’n rendiment. El resultat és que les masies queden abandonades i continuen degradant-se. Sortosament, surten iniciatives com la Caçadora de masies i la Fundació Mas i Terra, però això és una feina que hauria de fer l’administració.

Amb el context d’emergència climàtica, onada de calor i incendis, el discurs públic sobre la importància de tenir un país viu i gestionat està canviant. És una oportunitat per tot el que hem comentat?

La consellera Teresa Jordà assegura que és una gran oportunitat per aprofitar aquesta acumulació de biomassa que tenim als nostres boscos. Ara bé, aquesta oportunitat el nostre sistema polític se la creurà? És molt bonic fer plans, assegurar que el 2050 serem neutres climàticament, però després cada acció sobre el territori genera sempre una reacció contrària. Com a societat no hem madurat.