«El valor més transcendent que amaga el món rural és el silenci que encara s’hi pot gaudir en molts moments»

La vida en les nostres ciutats va acompanyada inevitablement d’un nivell sonor de fons motivat per la concentració de vehicles, serveis (ambulàncies, bombers…) i lògicament persones. Però més enllà d’aquestes fons acústiques, s’ha imposat el costum d’instal·lar l’anomenat «fil musical» a tots el llocs on hi ha un sostre per penjar els altaveus.

D’aquesta manera, restaurants, aparcaments, sales d’espera, etc, ens distreuen gratuïtament fent impossible gaudir ni que fos per uns instants de l’enyorat silenci. L’obsessió per evitar el silenci arriba als telèfons amb què, malgrat la mala qualitat acústica, les estones d’espera es musicalitzen amb la més amplia varietat de temes.

Voldria aclarir d’entrada que el silenci del qual estic parlant no és l’absència absoluta de qualsevol so, sinó aquell estat natural que ens permet distingir el cant d’un ocell o sentir la remor d’un rierol. Aquest silenci es imprescindible per aprofundir la nostra existència i alimentar el nostre esperit amb les vivències quotidianes més simples.

Quan alguna gent de ciutat es queixa del soroll de les campanes o dels esquellots de les vaques no s’adona de que el que fa possible escoltar-los és el silenci de fons habitual en el mon rural.

És important entendre que el millor paisatge deixa de ser-ho si es envaït pel soroll. La sensació de tranquil·litat que ens transmet el camp, la passejada pel bosc o la contemplació d’una posta de sol van íntimament lligats a aquest silenci que d’alguna manera es la veu de la vida.

El mon rural amaga, sens dubte, molts valors, la majoria dels quals no són exportables al mon urbà, però sens dubte el més transcendent és el silenci que encara s’hi pot gaudir en molts moments.