El govern d’Illa es converteix en garant dels equilibris entre temes que tindran actors enfrontats, com ara els ecologistes versus els pagesos, els industrials, els alimentaris i els forestals.

El govern del nou president de la Generalitat, Salvador Illa, ha recuperat la divisió entre agroalimentació i medi ambient. L’anterior govern havia ajuntat aquestes dues àrees en la Conselleria d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. Jo mateix vaig ser un ferm defensor de la unió d’ambdós àmbits d’actuació. Defensava que medi ambient (territori) i agricultura havien de tenir una sola veu. Al contrari, veníem d’una història plena de contradiccions i desencerts vinculats a la separació d’ambdós temes. Des de la separació es creaven lleis contradictòries, un fet que provocava desconcert per a qui havia de complir-les i generava un gran malbaratament de recursos i d’infraestructures. L’exemple més greu, hereu d’aquesta separació, n’és el desenvolupament del Canal Segarra-Garrigues.

El govern tripartit PSC, ERC, ICV havia encomanat a Iniciativa per Catalunya (ICV) la conselleria de Medi Ambient, en tant que el partit que s’autoanomenava ecologista va convertir el fracàs d’aquesta important infraestructura com a gran objectiu de la seva política. La seva posició, en aquest tema, com a interlocutor del govern enfront de Brussel·les li va oferir la possibilitat d’actuar amb eficàcia: es van eixamplar les ZEPA fins al 42% de l’àrea regada (un fet sense precedents mundials) i es van escollir les millors terres per la ubicació de les ZEPA. El resultat ha estat la pèrdua dels potencials tan necessaris per millorar el grau d’autoproveïment i desenvolupar el territori.

Podem enfrontar energia contra els aliments o establir estratègies integrals des d’una visió holística

La producció d’aliments es fa gestionant la natura. Aquesta gestió es pot fer bé o no tan bé. Però, no és possible produir aliments sense gestionar la natura i, per tant, no es poden produir aliments sense incidir en temes mediambientals i en la biodiversitat. El regadiu acapara l’ús més gran de l’aigua. Es pot regar eficientment o no tant. Però, l’aigua és la matèria primera perquè puguem alimentar-nos. L’energia renovable, provinent del sol és la mateixa que usen les plantes per fer la fotosíntesi. Podem enfrontar energia contra els aliments o establir estratègies integrals des d’una visió holística. El canvi climàtic és el principal problema que avui ocupa la taula de l’agenda global. L’agricultura n’és la principal víctima i també un dels culpables, però, sobretot és una de les principals eines per mitigar-lo.

Avui, aquests dos àmbits aniran separats, els riscos de disfuncions hi són, però estaran en mans del mateix partit. El govern es converteix així en garant dels equilibris entre temes que tindran actors enfrontats (ecologistes versus pagesos, industrials, alimentaris i forestals). Desitgem que el matrimoni polític entre Silvia Paneque (consellera de Territori, Transició Ecològica i Habitatge) i Òscar Ordeig (conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació) funcioni i tingui llarga vida.

Una agenda crítica i urgent

A les dues conselleries no els hi faltarà feina. Amb humilitat i reconeixent la complexitat del tema assenyalo algunes de les prioritats que hauria d’abordar aquest govern en els àmbits esmentats:

1. El repte de les energies renovables

Un repte que no s’ha de fer mai contra la producció d’aliments. L’energia eòlica marina és una opció principal. Les alternatives no concurrents amb l’alimentació han de prioritzar-se. En aquest punt és bo recordar que en el darrer debat sobre l’agricultura en el Parlament de Catalunya, el PSC va presentar una proposta de prohibir l’assentament de plaques solars en terres de regadiu. Hem d’esperar de la serietat del nou govern l’acompliment d’aquesta proposta aprovada pel Parlament a iniciativa del PSC. La legislació permissiva de l’anterior govern sobre aquest punt es basava en la suma de tres interessos, les elèctriques que veuen en els terrenys de regadiu el millor assentament de la fotovoltaica (terrenys plans, propers a ciutats que el regadiu ha generat), els pagesos propietaris a qui s’ofereix una renda sense riscos i els ajuntaments, també, com a font d’ingressos. En aquest punt cal recordar que el govern, més enllà de les elèctriques, dels pagesos i dels ajuntaments, és el govern de Catalunya i aquest país ha de tenir el proveïment alimentari com a una prioritat estratègica. No podem destruir una infraestructura crítica per la suma d’interessos particulars.

El govern, més enllà de les elèctriques, dels pagesos i dels ajuntaments, és el govern de Catalunya i ha de tenir el proveïment alimentari com a una prioritat estratègica

Alhora, cal obrir les portes a les formes d’obtenir energia de manera més compatible tals com la fotovoltaica flotant i l’agrivoltaica, però sobretot, l’eòlica i l’eòlica marina. Catalunya ha de decidir entre tenir un paisatge que el canvi climàtic destruirà o frenar el canvi climàtic amb eòlica marina encara que no agradi a l’Empordà. Però per desfer aquest nus calen governs valents. Esperem que ho siguin.

2. La sequera

La sequera periòdica més freqüent i més intensa, com a manifestació aguda del canvi climàtic, ha arribat per a quedar-se. Entre les seves conseqüències en són les dificultats per poder atendre la demanda d’aigua per als diversos usos. Alhora, està posant en risc la conservació del nostre patrimoni verd i del nostre paisatge. Sobre aquest tema és de gran interès el treball que estan fent els col·legis professionals (camins, industrials, agrònoms i economistes), els quals estan elaborant un paquet coherent de propostes. Tanmateix, el problema de la sequera és la porta d’entrada a un tema de fons més greu, que és el canvi climàtic. Caldrà posar la màxima atenció a les mesures per mitigar-lo.

3. Modernització del regadiu

No es pot demorar més aquest tema. Es pot regar amb menys aigua i amb l’aigua que sobri es poden regar més terres. Necessitem producció d’aliments, tema del qual en som seriosament dependents. Cal actuar aportant recursos, però també amb indicadors que facilitin la comprensió del problema. Una mesura prudent, però eficaç podria consistir a posar un comptador a totes les sortides del regadiu a manta actual. La informació obriria les mentalitats. Cal actuar, no esperar.

4. ACA i regadiu

Han de millorar les relacions entre l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i els regants. És absurd i sense sentit que els òrgans de coordinació dels regants, els principals usuaris d’aigua no tinguin representació en aquest organisme.

5. L’agricultura i ramaderia de precisió

El regadiu modern permet l’agricultura de precisió on les tecnologies digitals s’alien amb la producció agrària per produir més eficientment i, per tant, de manera més sostenible. Aquest és un salt que ja s’està produint, cal impulsar-lo i donar-li suport.

6. Dejeccions ramaderes i biogàs

La fertilització orgànica ha tingut una regulació important en el decret 153/2019, de 3 de juliol, però cal anar més enllà. Cal, d’una banda, recuperar la qualitat dels aqüífers i dels sòls agrícoles i, d’altra banda, recuperar el valor de les dejeccions en bio-refineries que aprofitin el biogàs i puguin recuperar altres productes orgànics d’interès.

7. Tecnologia

La tecnologia esdevé l’eina de progrés en els diferents àmbits d’actuació. En aquest apartat, Catalunya té molt de guanyat amb l’estructura cooperativa de recerca, desenvolupament tecnològic i innovació al voltant de l’IRTA i la xarxa universitària. Sostenir i reforçar aquesta estructura i el seu talent associat esdevé important. Al mateix temps cal mantenir la seva estreta vinculació amb el dia a dia de la dinàmica de producció d’aliments.

8. Cooperatives

La tecnologia és una eina imprescindible, però alhora és una demandant de dimensió. La tecnologia fa més petites les empreses i incrementa la dimensió mínima eficient d’aquestes. Assolir una major dimensió és un objectiu per guanyar competitivitat en un mercat que és global. Per assolir aquest objectiu, la cooperació esdevé el millor aliat per sumar sense perdre la força de cada unitat, per articular harmònicament local i global.

9. Agricultura en dificultat

Catalunya disposa d’una agricultura emergent en diferents espais i sectors, però, en bona part, el seu territori és hostil amb l’agricultura. El 50,5% d’aquest té més d’un 20% de pendent, hi ha una pluviometria irregular i escassa i el canvi climàtic està atacant de valent la seva producció. Tanmateix, necessitem que es mantingui l’agricultura arreu. L’agricultura és el més ferm garant de la vitalitat poblacional. L’activitat agrícola i ramadera reté els vincles amb les tradicions, la cultura rural i el paisatge. Defensa, alhora, la infraestructura verda de boscos i pastures com a garantia de biodiversitat.

L’activitat agrícola i ramadera reté els vincles amb les tradicions, la cultura rural i el paisatge

Per donar viabilitat a aquesta agricultura, en dificultat, cal impulsar estratègies de qualitat diferenciada i valor afegit, de suport als mercats de proximitat i de reforç dels vincles amb els serveis turístics i mediambientals. Cal, així mateix, donar suport específic a la mateixa dificultat, un cost que la societat ha d’assumir en compensació del bé públic de sostenir els bens públics que aporta en l’equilibri natural i territorial.

10. La gastronomia com a aliat

Catalunya és la Regió Mundial de la Gastronomia 2025. Aquest és un fet important al qual cal donar el màxim suport. La gastronomia, la qualitat dels nostres productes s’articulen en simbiosi amb el prestigi merescut de la nostra cuina i cuiners. Pagesos i cuiners sumen i donen solidesa a la riquesa i diversitat de la seva oferta alimentària que s’identifica amb un paisatge també infinitament divers i de gran bellesa natural. Darrere d’aquesta aposta s’articula el turisme, l’agricultura en dificultat i la vitalitat de tots els pobles i micropobles de Catalunya.

11. Contra la burocràcia

L’agroalimentació és un sector molt complex. Com a vector de nutrició i salut està sotmès a una vigilància estreta per garantir la seguretat sanitària dels seus productes. Quelcom que hauria de ser més conegut i més respectat des de l’entorn urbà. Això exigeix un seguit de controls, tanmateix cal fer un salt positiu en la burocràcia que acompanya aquests controls. Aquesta és una tasca que cal realitzar conjuntament amb l’Estat i la Comissió Europea. Però, és una tasca possible, les eines digitals ofereixen vies de control sense la participació del treball de l’usuari. Aquest és un capítol de vital importància que requereix un debat pràctic i solucionador.

Treure la ideologia de la producció d’aliments i substituir-ho pel respecte

El nou govern té la tasca essencial de recuperar el valor de la nostra agroalimentació, el principal sector productiu de Catalunya. Del qual l’agricultura, la ramaderia, la pesca, l’activitat forestal, la indústria i la distribució alimentària en són les peces que el conformen. Peces, totes elles, necessàries i formant part del conjunt.

Tots els consellers haurien de conèixer la importància del primer sector de Catalunya i del necessari respecte que es mereix

Un conseller d’un govern anterior (no relacionat amb l’agroalimentació ni amb aquest govern) em va contestar fa temps que per la poca importància del PIB de l’agricultura no pensava preocupar-se. Aquest conseller no havia llegit les estadístiques, però un menyspreu d’aquesta categoria no hauria de ser possible. El conseller de salut, d’empresa, de presidència, dels drets socials o d’esports, etc., és a dir, tots els consellers haurien de conèixer la importància del primer sector de Catalunya i del necessari respecte que es mereix. Un respecte que ha faltat en àmbits de la societat catalana.

La relació entre el món rural i la ciutat urbana ha tingut una evolució que va des de la separació i del desconeixement a la coincidència. Avui la societat urbana està físicament més propera al camp, allí hi té la segona o, darrerament, la primera residencia o l’espai lúdic. Des d’aquesta nova proximitat opina sense cap esforç previ de formació i d’informació. Des d’aquesta perspectiva, ha dibuixat un món ideal o paradigma de la bondat on hi ha només petites explotacions normalment inviables, les quals treballen pagesos heroics, destinant-hi sobreesforços i vida al si d’un marc bucòlic que suposadament ho justifica.

Així, pocs (i polítics menys) s’atreveixen a sortir de la zona de confort de l’espai del qual és políticament correcte

En aquest model agroalimentari “ideal” no hi cap la gestió forestal, els hivernacles, el regadiu, la ramaderia intensiva, les vaques, les granges (a les que anomenem macrogranges), la producció càrnia, les indústries agroalimentàries, Mercabarna, les grans distribuïdores d’aliments, l’exportació d’aliments. El món agroalimentari es divideix, així, en bons i dolents. Mentrestant un seguit de desinformacions acaben alimentant el rebuig a un seguit de conceptes i realitats considerades fora del model idealitzat.

Aquest model utòpic, però bucòlic, ha ocupat un important espai cultural a la nostra societat fins al punt que contradir aquest model ens fa estranys i ningú vol ser estrany. Així, pocs (i polítics menys) s’atreveixen a sortir de la zona de confort de l’espai del qual és políticament correcte. En aquest espai de confort, no hi ha vaques que generen metà, ni porcs que fan pudor, ni carn, ni embotits, ni indústries… Darrerament, s’ha posat de moda escriure llibres glossant els valors de paradisos inexistents i menyspreant les formes més reals de produir aliments.

Una persona informada no pot entendre que algú digui que el regadiu és un atemptat ecològic o que tallar arbres del bosc per molts usos possibles sigui una agressió a la natura o que cal tancar totes les granges intensives de Catalunya o que és una barbaritat exportar préssecs. Un pagès tampoc ho pot entendre. Com que no ho entén li agradarà més sentir qui li digui que la seva feina és important, tal com així és.

No és estrany que l’extrema dreta busqui la conselleria d’agricultura en llocs on té la possibilitat, ja que li estem cedint la realitat del món agroalimentari

Quan la realitat està fora de la zona de confort, i la neguem, cedim la realitat a altres. Aquests altres, poden dir sense cap contenció coses de sentit comú: que el regadiu és imprescindible per poder-nos alimentar, que la ramaderia intensiva ha sostingut un territori amb dificultat com el català, que la carn és un potent aliment. Però, també cal dir que el canvi climàtic no existeix i que la política social és una cosa sense sentit, que els immigrants són un gran perill. Si ens fa por la realitat, cedim el terreny a qui pugui explicar mentides. No és estrany que l’extrema dreta busqui la conselleria d’agricultura en llocs on té la possibilitat, ja que li estem cedint la realitat del món agroalimentari.

Amb aquest escrit he donat algunes opinions com a ciutadà i, com a tal, amb dret a fer-ho. M’agradaria que el govern actual les llegís i les valorés. Seria desitjable un gran canvi en la forma de tractar l’equilibri entre agroalimentació i medi ambient. Quan una realitat (per exemple la biodiversitat, els boscos, etc.) esdevé intocable tots els excessos són possibles i a Catalunya hi ha hagut excessos. Per abordar la transformació verda actual no hi ha d’haver mandra, però tampoc excessos idealistes. A Catalunya ens mereixem un govern que adopti el realisme per les seves propostes de futur.

* Article publicat a Via Empresa el 16 d’agost de 2024

Francesc Reguant és president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya