El funcionari s’ha d’acostar a la preocupació del ciutadà i donar-hi resposta, no dilatar-la.

Les protestes pageses han fet aflorar el problema de l’excessiva burocratització de l’Administració Pública. Un tema on tres administracions tenen responsabilitats: l’europea, l’espanyola i la catalana. S’ha posat sobre la taula la necessitat de millorar-ne el funcionament. Possiblement, aquesta proposta mogui unanimitats, però la història no anima vers l’optimisme. Talment ha esdevingut com a una realitat fossilitzada. És un mal funcionament sostingut que malmet energies i provoca absurds costos bilionaris.

Un tema que ve de lluny

És un tema que no només afecta la nostra Administració, cosa que ens allibera, ja que mal de molts… L’economista anglès Cyril Northcote Parkinson ajudat de la ironia va “descobrir” l’any 1957 les lleis que porten el seu mateix nom. Les lleis de Parkinson es basaven en observacions reals i arribava a conclusions que solament podien sobreviure en el món de l’absurd. Però sobrevivien! Ell, per exemple, va observar com al Ministeri de la Marina anglesa hi havia una relació inversa entre el nombre vaixells i el personal funcionari del Ministeri. Extrapolant aquesta observació arribava a la conclusió absurda que el nombre de funcionaris d’un departament públic no era funció de la feina sinó una variable correlacionada amb el temps. El temps, per si mateix, criava funcionaris. Simplificant, Parkinson deia que el treball s’expandia fins a omplir el temps de què es disposa per a la seva realització, que les despeses augmentaven fins a cobrir tots els ingressos i que el temps dedicat a qualsevol tema de l’agenda era inversament proporcional a la seva importància.

En general, més enllà de l’Administració Pública, el funcionament de les organitzacions empresarials ha creat una rica literatura de l’absurd. Recordem el principi de Peter segons el qual tot empleat escala en la jerarquia de la seva empresa fins al nivell de la seva incompetència. Per la qual regla de tres amb el temps tota l’organització empresarial acaba governada per incompetents. Seguint els camins de la burla intel·ligent, a Espanya Mariano José de Larra aporta el seu article Vuelva usted mañana. Ja més actual i amb rigor d’anàlisi sociològic Alejandro Nieto va publicar La organización del desgobierno. La literatura catalana de l’absurd burocràtic no ha volgut ser indiferent al tema i compta, entre altres publicacions, amb La dictadura de la incompetència de Xavier Roig.

Normativa i realitat

L’any 2005 vaig publicar Control y efectividad, allí exposava com la normativa legal dificultava el treball més enllà de l’absurd i això promovia pràctiques irregulars generalitzades a la recerca de l’eficàcia, funcionaris honestos no trobaven cap camí per resoldre les funcions encomanades que transgredint normes bloquejadores. Per exemple, la no periodificació comptable entre exercicis, és a dir, la no transmissió dels pressupostos de funcionament d’un exercici a l’altre, és un gran generador d’irregularitats normalitzades.  Avui, segurament, podria escriure el mateix article. Nou anys més tard, el 2014, vaig escriure De duplicaciones y simplificaciones. Allí afirmava que “una legislació moderna ha de basar-se en la claredat, la simplicitat, la integració o derogació de normatives connexes i l’aposta clara per les tecnologies de la informació i la comunicació (…) han de produir-se canvis importants en la cultura administrativa, amb unes normes més flexibles, més orientades als continguts i menys a les formes”. Avui, segurament, podria escriure el mateix article. Han passat més anys, però els problemes persisteixen seguint els ritmes d’una eterna llei de la marmota.

Progressos insuficients a l’era de la intel·ligència artificial

Als darrers anys s’han fet progressos en l’Administració Pública Catalana. Han millorat els sistemes digitals a disposició i s’ha reforçat la cultura de la planificació estratègica i els sistemes de qualitat. S’ha impulsat la finestra única i la publicació de “dades obertes”. Són progressos importants. Tanmateix, cal revisar els processos administratius considerant l’eficiència i la seguretat però també els costos de l’usuari. La simplificació és possible. Cal que l’Administració, tota ella, tingui els sistemes d’informació integrats, amb un lloc únic per a cada dada, consultable, amb els criteris de seguretat precisos, des de qualsevol lloc del sistema. No té sentit que el ciutadà hagi d’omplir dades que l’Administració ja coneix, ni que es demani informacions que amb els mitjans tècnics actuals (teledetecció via satèl·lit, per exemple) puguin obtenir-se. Hi ha bones eines, es disposa de les dades, cal, però, esperit de servei i bona gestió d’aquestes dades. Un exemple de bon funcionament n’és la gestió de la declaració de renda, fa molts anys que es va implantar aquest sistema, però no ha estat prou copiat per altres unitats de l’Administració Pública.

Torni demà

Entre el personal de la nostra Administració hi ha verdaders corredors de fons en dedicació i mestres en talent. Els nostres serveis que compten amb l’usuari proper (metges, infermeres, mestres, bombers, policies, etc.) solen expressar un alt grau de solvència professional. Els mals funcionaments dels quals ens advertien els autors esmentats es referien sobretot als serveis administratius que no tenen una connexió tan directa amb l’usuari. Un bomber no pot dir que l’incendi ja l’apagaré demà. I no ho fa, ans al contrari aboca demostrat heroisme en donar la millor i més efectiva resposta per apagar el foc. Però des dels serveis administratius sí que es pot dir “torni demà” o “ja m’ho miraré després”.

La llei com a obstacle i com a excusa

Les lleis, els decrets, les normes, pretenen obtenir la màxima seguretat enfront de possibles demandes del ciutadà. Així les normes legals se sobrecarreguen de prevencions. Alhora, amb aquest ànim defensiu, totes les lleis porten alguna porta de fugida. Sempre hi ha alguna clàusula que indica possibilitats no explicitades. Per exemple, “salvo situacions raonablement justificades”, “salvant circumstàncies excepcionals” o altres equivalents. Al funcionari o el polític sovint li fan por les decisions, en tant que comprometen. Per evitar la decisió, s’usen aquestes clàusules de fugida i s’acaben negant o endarrerint propostes amb tot el sentit i legalitat.

Corporativisme i indefensió ciutadana

La imatge que rep el ciutadà és d’indefensió. He pogut conèixer diferents procediments de reclamació enfront de males pràctiques o errors dels treballadors públics. Sé que la meva no és una mostra representativa, però la resposta, en els casos que he conegut, sempre ha sigut endogàmica, donant la raó al funcionari, fins i tot negant l’existència dels fets o modificant-los amb narratives creatives. El cos administratiu del funcionariat, del qual he format part durant un període de la meva trajectòria professional, és un cos amb avantatges professionals, per la seguretat en el lloc de treball, pels horaris i jornades de treball. La contrapartida als avantatges  ha de ser la professionalitat i una voluntat de servei excel·lent. Hi ha molts bons funcionaris, la majoria. Però hi ha també el contrari sense que ningú s’atreveixi a posar-hi fre, tement -com s’ha demostrat- una resposta corporativista a la defensiva.

Gestió avaluable pel ciutadà

El funcionari s’ha d’acostar a la preocupació del ciutadà i donar-hi resposta, no dilatar-la. D’ells i de l’Administració Pública en general esperem resultats, esperem solucions i esperem esperit de servei. La recerca dels processos efectius, però més curts i senzills ha de ser una tasca a abordar sense demora. Les lleis s’han de compilar i simplificar, evitant duplicitats i complexitats que siguin innecessàries. Les respostes han de tenir terminis. La professionalitat i esperit de servei que cal reclamar ha d’avaluar-se mitjançant indicadors objectius. De la mateixa manera s’han d’incentivar les respostes excel·lents. Però, en aquests processos d’avaluació independents els usuaris han de tenir-hi participació. S’ha de sortir de l’autocomplaença. Els reptes que cal afrontar ho requereixen.

* Article publicat a Via Empresa el 26 d’abril de 2024

Francesc Reguant és president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya