«El cost de manteniment de l’exèrcit de fiscalitzadors va en detriment dels recursos municipals»

L’ajuntament és l’administració més propera al ciutadà, amb qui té una relació directa. És per això que, als països raonablement organitzats, l’ajuntament, a més de les tasques de manteniment (enllumenat, clavegueram, neteja, camins…etc.), assumeix competències en ensenyament, benestar social, sanitat, urbanisme… Aquests serveis van acompanyats, òbviament, del corresponent finançament en base a la participació en els impostos generals, i això fa possible una certa autonomia municipal que permet adaptar-se a les necessitats concretes del seu col·lectiu, optimitzant d’aquesta manera els recursos disponibles.

En el nostre país, malauradament no és així i malgrat haver acumulat més de 40 anys de democràcia nominal, seguim sense una llei de finançament de l’administració local. Aquest fet preocupa menys als municipis amb més població que tenen ingressos suficients derivats dels impostos locals (IBI, IAE, circulació…), però fan insostenible la situació dels municipis amb escassa població, com sol ser el cas dels ajuntaments rurals. En aquests, el finançament es resol en part mitjançant subvencions finalistes, plans temporals o bé ajuts, fet que en tot cas no permet elaborar un pressupost anual en desconèixer la realitat dels ingressos.

Però les conseqüències d’aquesta manca de regulació van molt més enllà. En primer lloc, l’ajuntament rep molts menys recursos degut a l’arbitrarietat del sistema, però a més, aquests passen un filtratge d’una multitud de petits departaments que redacten formularis, bases, concursos… que entrebanquen l’arribada d’aquests recursos a l’administració local, que és tractada d’una certa incapacitat i a la que cal orientar en com ha de gestionar les despeses. El cost del manteniment d’aquest exèrcit de fiscalitzadors va en detriment, un cop més, dels recursos municipals, doncs són despeses vinculades a la gestió dels mateixos.

Com és fàcil deduir, la manca de regulació del finançament no obeeix a una voluntat democràtica sinó a la pervivència d’un sentit feudal i centralista de les nostres autoritats, que posen en evidència una vegada més la falta de fe en el propi país i el desinterès pel seu desenvolupament, en especial del món rural. Imagineu, per un moment, fent un capmàs, un «terra» de finançament d’un milió d’euros per a cadascun dels 700 ajuntaments més modestos. Com canviaria la imatge i la realitat del país? Doncs parlem d’un 2% del pressupost català.

Sobren paraules, sobren papers, gent i entrebancs, falten fets i sobretot estimar el país que tenim la sort d’habitar. Quan parlem de democràcia, paraula que hem aconseguit desacreditar, parlem de la participació de tothom en la gestió de la vida diària en situació d’igualtat, i l’administració local es un ens indispensable, per raó de la seva proximitat al ciutadà, per aconseguir aquest objectiu.