L’alcalde d’Arbúcies i cofundador de l’entitat País Rural reclama una nova divisió territorial i una nova llei electoral: «Sovint votem a diputats que no sabem ni qui són»

Pere Garriga i Solà (Arbúcies 1962) és un històric del municipalisme català. Alcalde d’Arbúcies des del 2011 –anteriorment molts anys de regidor- liderant l’Entesa. Una formació independent que s’ha federat amb altres candidatures similars creant primer els Independents de la Selva i, posteriorment, els Independents de Catalunya. Reclama una autogovernança del món rural que permeti una entesa amb el món urbà i es mostra molt crític amb la gestió del territori. Forma part de l’entitat País Rural des de la seva creació.

Avui tenim la sort de ser al castell de Montsoriu. És la joia de la corona ja no només d’Arbúcies sinó de tota la comarca…

El castell de Montsoriu és el gran emblema dels Cabrera. D’aquí neix una nissaga que es converteix en un dels grans centres de poder del país. Podríem dir que aquí també es forma la història de Catalunya. És el castell gòtic més important –de fet, està format per tres castells superposats- i cal destacar que mai ningú –ni el mateix rei- va aconseguir conquerir-lo. 

Fa tres dècades tot això era un munt de runes, ple de vegetació i ni s’hi podia entrar. Un grup de gent del món de la història i de la cultura va començar a posar-lo en valor. Va ser clau que la família propietària, els de Ribot, el cedissin a la Generalitat. El Govern, al seu torn, el va cedir al Consell Comarcal i es va crear un patronat per impulsar les feines de restauració d’una forma valenta i continuada. Una tasca de reconstrucció que sempre ha deixat molt clar què és material històric i què és nou. No volem tenir un castell artificial.

La restauració, tanmateix, encara no ha acabat…

Montsoriu no s’acabarà mai: estem a menys de la meitat. D’aquí a tres o quatre dècades estic segur que encara hi haurà feina. De fet, tot just ara estem començant a dotar-lo de les eines per tal que el visitant pugui interpretar-lo i entendre com era la vida en un castell al llarg de la història. 
Som conscients que per arribar fins aquí ha calgut molta inversió pública i hem de saber retornar a la ciutadania allò que ha donat en forma d’impostos. A poc a poc, el monument s’ha posicionat i ara tenim uns 3.000-4.000 visitants mensuals. L’objectiu és aconseguir un volum important de gent, però sense que es descontroli.

«Fa anys vam optar per aprofitar el nostre petroli, aquesta biomassa km 0 excedentària»

Montsoriu és una aposta patrimonial i cultural, però també turística i econòmica. De fet, Arbúcies tradicionalment ja havia tingut una atracció turística notable, no?

Arbúcies, juntament amb Viladrau i Sant Hilari Sacalm, formava un “triangle màgic” de “prendre les aigües” per part de la burgesia barcelonina. Cap als anys 80 del segle passat va anar de baixa: érem massa a prop de la ciutat. El Montseny i les Guilleries queden superats per nous destins com la Costa Brava i la Cerdanya i el sector turístic comença a desaparèixer. Ara hem de capgirar-ho: si estem a poc més d’una hora de Barcelona o a 45 minuts de Girona… aprofitem-ho. Tenim natura –un parc natural com el del Montseny que és Reserva de la Biosfera-, tenim el castell de Montsoriu i la història dels Cabrera, i tenim gastronomia i productes km 0, entre altres.

Arbúcies, més enllà de patrimoni i història, era coneguda com la fàbrica d’autobusos d’Europa…

Ho era i ho som. El Montseny era una zona d’on s’extreia molta fusta i es portava a poblacions on tenien drassanes o cotxeres. Algú se li va ocórrer fa 150-200 anys de fer-ho aquí. Van començar amb carros, carruatges i diligències. En evolucionar cap a vehicles de motor, tots els oficis van començar a produir per aquesta petita indústria. Actualment, continuem tenint quatre empreses de propietat familiar –Ayats, Beulas, Indcar i Noge-. Tot aquest sector es va especialitzar a fer el vehicle a mida i al gust del client, la diferència amb les grans plantes d’autocars. Això fa que moltes empreses d’arreu d’Europa i del món –com ara clubs esportius- vinguin aquí a Arbúcies per tenir vehicles molt singulars. Aquest element diferencial ha permès mantenir la indústria i també les empreses auxiliars que “fan peces” per als autocars: entre directes i indirectes estem parlant de 2.000 treballadors. Que duri per molts anys.

Un dels atractius d’Arbúcies és el Parc Natural del Montseny, un espai natural que és Reserva de la Biosfera. Us satisfà la gestió que se’n fa?

El Montseny és un territori molt humanitzat. I ara el que estem fent és deshumanitzar-lo. Es posen tantes lleis i tantes traves que per legalitzar qualsevol cosa calen més papers que un megabloc al centre de Barcelona. Tenim moltes més normes que Anglaterra o Alemanya. Tens la sensació que volen fer fora la gent del territori, quan en països com a França els parcs naturals estan humanitzats, plens d’activitats econòmiques vinculades a la terra.

«Les comarques haurien de ser agrupacions més petites, més humanes, més properes i més pràctiques»

El Montseny és un territori forestal. Per què a Arbúcies heu apostat per la biomassa?

A la nostra zona hi ha més arbres dels que caldria provocant greus impactes en incendis, pèrdua de la biodiversitat i equilibri ecològic, entre altres. Fa anys vam optar per aprofitar el nostre petroli, aquesta fusta excedentària. En aquest sentit, vam iniciar un projecte que ens dotés d’energia calorífica a tots els edificis públics per desconnectar de les energies fòssils. Ho fem amb biomassa forestal km 0, ja que tota prové de la vall d’Arbúcies. Això se suma a estratègies d’eficiència energètica i d’instal·lació de plaques solars que ens permeten avançar cap a la descarbonització i que ens van valdre un premi europeu. És una llavor que plantem –com fan molts altres municipis- i que contribueix a fer que molts veïns apostin per les energies renovables. Hem de donar exemple com a administració.

Canviem radicalment de tema: Arbúcies no acaba d’encaixar en els mapes administratius. El Baix Montseny és comarca?

[riu] La idea de la recuperació de les comarques de la Segona República és bona, però la realització va ser dolenta. No tenen res a veure les relacions i els àmbits territorials de fa un segle amb els actuals. La Generalitat hauria hagut d’esborrar aquelles antigues divisions i fer-les de nou. A mi m’és igual si hi ha trenta comarques o seixanta. El que importa és que els territoris tinguin un sentit, una cohesió i segurament caldria revisar-ho cada 50 anys, ja que les circumstàncies socials, econòmiques, laborals o de comunicacions canvien. Haurien de ser agrupacions més petites, més humanes, més properes i més pràctiques. A Arbúcies, parlant clar, tenim poca relació amb el Ter-Brugent –Anglès, Amer, la Cellera- i amb Tossa de Mar, tots de la Selva.

Això vol dir fer més comarques?

Segurament. També cal canviar el funcionament dels consells comarcals, eliminant-ne els plenaris i donant importància al consell d’alcaldes, on s’escolliria el president. Això dotaria de sentit a les comarques, no polític sinó administratiu, com a veritable servei per a la ciutadania. Tot plegat en un context d’aprovar finalment una llei electoral i d’eliminació de les províncies, cedint les competències a aquestes noves comarques.
Tornant a l’inici… què és Arbúcies? Selva o Baix Montseny? És una pregunta important que hauríem de plantejar a la ciutadania per tal que decidís. En tot cas, si diem amb raó que tenim poca relació amb Tossa de Mar, també en tenim poca amb Llinars o Palautordera. Hem de fer comarques humanes, amb un nombre reduït de municipis i ser capaços de gestionar aquest territori.

«Sovint estem votant a diputats que no sabem ni qui són»

Parlava de la llei electoral catalana. Com hauria de ser?

La demarcació hauria de ser única i un nombre considerable de parlamentaris s’haurien d’escollir per partits. La resta, en canvi, s’haurien d’escollir per territoris, a partir d’aquest nou model de comarca que comentava. Els diputats territorials treballarien molt intensament per poder ser escollits a les següents eleccions. Sovint estem votant a gent que no saps ni qui són, quan els nostres veïns, per exemple, volen saber si els hi posaran l’ascensor a l’escola o el CAP tindrà els metges que necessita.

Encapçala una llista independent pura que, en l’àmbit comarcal, s’ha federat creant l’exitosa experiència d’Independents per la Selva. Per què?

Vam decidir ajuntar-nos perquè quan teníem un problema local i trucàvem una porta superior, era molt difícil. En canvi, una agrupació de llistes independents que té una diputada provincial i cinc consellers comarcals ja té un pes important. Som els inventors d’una experiència que ara està una mica de moda amb el fenomen de l’Espanya Buidada. Vam començar a la Selva, va continuar en comarques com el Baix Empordà –on també tenen diputat provincial- i s’ha estès fins a la creació de la plataforma Independents de Catalunya, que dona aixopluc a una vuitantena de llistes.

Formant part de País Rural i liderant una llista independent, deu ser força crític amb com gestiona l’administració el “territori”, no?

Un dels problemes actuals és que hi ha un enfrontament entre el país urbà i el país rural. Hem de treballar per superar-lo i ajuntar-nos. El problema de la gestió del món rural és que es fa des de la món urbà. Gent sense relació amb aquesta Catalunya rural, està decidint el què es pot fer i el que no a pagès. Això no està bé. Quan el món rural és un mosaic: la biodiversitat, el paisatge… hi guanya un 1.000%. Quan s’abandonen els boscos, allò es converteix en un polvorí i es perd patrimoni natural. 
Calen marcs i lleis amples que marquin límits, però no pot ser que costi tant arreglar una masia enrunada. O que sigui impossible fer una segregació a una casa pairal, fet que impedeix que les noves generacions s’hi quedin a viure. L’actual llei d’urbanisme contribueix a l’abandonament del món rural. O el món urbà entén que necessita el món rural per sobreviure: per tenir una alimentació digna, per tenir un entorn per gaudir… o aquest món rural es mor i tindrem una gran catàstrofe.

Aquesta autogovernança del món rural que reclama per on ha de passar?

L’urbanisme és pal de paller i és el que permet que flueixin la resta de qüestions. També cal afavorir un paisatge en mosaic, que era el que hi havia fins als anys 70 del segle passat gràcies a una gestió activa de l’entorn. Cal crear un marc normatiu que doni valor i sortida als productes agroalimentaris i forestals de casa nostra. Que es queixarà gent? Segur. Però o pensem en futur o el camp se’ns mor, i també la biodiversitat, el paisatge i el patrimoni.

En aquest context neix l’associació País Rural. Per què Pere Garriga, com a alcalde d’Arbúcies, s’hi involucra des de l’inici?

O ens posem de forma activa a defensar allò que creiem o ho farà algú altre. La defensa del món rural alguns la tenim molt clara des de fa molt temps. Vull que Arbúcies sobrevisqui i que no es converteixi en una ciutat dormitori. També vull que el món urbà no ho decideix tot. Tinc clar que sense el món rural, el món urbà és mort. Per tot plegat, quan se’m planteja la possibilitat de ser a País Rural, m’hi poso des del minut 0. 

Malgrat el context, des d’un municipi com Arbúcies i hi ha elements per ser optimistes de cara al futur?

No vull donar una imatge negativa, ni de bon tros. Hi ha una situació de xoc que hem de ser capaços, ambdues parts, de convertir-ho en una abraçada. Món urbà i món rural som necessaris per a l’altra part. En aquest sentit, cal posar en valor el món rural perquè l’altre ja ho està per si mateix. Soc optimista, però amb moderació.

Podeu recuperar el reportatge al web de Nació Digital